PER UN NOU PACTE SOCIAL

El passat 12 de març vaig tenir el goig de participar com a ponent, i presentat per l’amiga i Presidenta de la Diputació de Barcelona, na Mercé Conesa, al Forum Social de la fundació Pere Tarrés.

D’aquella intervenció, i de les notes que vaig preparar, en faig aquesta entrada larga al blog.

Es  tracta d’algunes idees que crec que poden ajudar-nos a tirar endavant en aquesta época tan intensa que ens ha tocat viure.

PER UN NOU PACTE SOCIAL

Vivim, certament, temps interessants i apassionats. Complexes i difícils. Com es propi de l’època que ens toca viure, que no és altre que un canvi d’època.

Es tracta d’un canvi d’època global però d’un canvi d’època que també és local.

A escala global, els canvis que expliquen la magnitud de les revolucions en marxa són prou coneguts i evidents: globalització i integració econòmiques que han alteren i transformen els models de producció i incrementen la competivitat entre empreses i països, disrupcions tecnològiques que revolucionen negocis i feines, envelliment de la societat que pressiona sobre el costos de l’Estat del Benestar, increment de les velles desigualats i aparició de noves que qüestionen els tradicionals models d’intervenció publica per tal de fer-hi front, explosió de la diversitat cultural i religiosa com a conseqüència dels moviments migratoris que fan més complexa la vida en comú, transició energètica i canvi climàtic com a repte i oportunitat econòmiques a escala global.

Es tracta de transformacions que posen crisi institucions, empreses, partits, models, sistemes, tal i com els hem conegut fins ara; en l’àmbit polític, les repercussions són enormes; només cal veure el panorama electoral a Europa i Estats Units, amb l’emergència de populismes i la mutació dels clàssics sistemes de partits. Temps de transició doncs.

A escala local, en la societat catalana, el canvi d’època té la seva pròpia dimensió; al costat de les tendències de fons que són compartides arreu de les societats avançades, en el nostre país i en el centre d’aquest canvi d’època, vivim una crisi política sense precedents , resultat fonamentalment de la resposta autoritària i repressiva a les demandes democràtiques de la societat catalana i a la manca de projecte de l’Estat per a Catalunya, en el context de la crisi espanyola del model sorgit durant els anys de la Transició.

Aquesta, a més, és una crisi política que enllaça amb un tremenda crisi social resultat del repartiment injust del costos de la Gran Recessió que hem patit, de les ferides que ens ha deixat i d’una recuperació desigual, amb un clar increment de les desigualtats, expressió de les quals són l’atur llarga durada, l’empobriment relatiu dels joves i el greu problema del treballadors pobres. L’ascensor social sembla estancat.

Deia que la crisi política i social s’expliquen també per l’esgotament del conjunt de les institucions sorgides durant la Transició; des d’aquest punt de vista també les generacions nascudes en democràcia i autogovern han arribat a l’edat de maduració política i es senten profundament desvinculades d’un sistema polític que no funciona bé en termes de reconeixement, justícia i expectatives de futur.

Tot plegat explica els malestars, Incerteses i perplexitats que conformen el nostre paisatge social; la percepció de la incapacitat del sistema polític de donar resposta als problemes i als desafiaments que té plantejats la societat està en el centre del nostre temps històric. El futur és percebut com a preocupació i no pas com esperança. I allò que és encara més paradoxal i és que ,malgrat tot, algunes evidencies ens mostren que en termes de creació de riquesa i d’oportunitats per a tenir una millor vida, el progrés és evident i les oportunitats moltes. I és que allò que està en crisi és la idea de progrés compartit per a la immensa majoria per la via d’una distribució equitativa de la riquesa.

La traducció política d’aquesta crisi de confiança és la pèrdua de seguretat en les institucions ,en el sistema en el seu conjunt i en la seva capacitat de complir les seves promeses.

S’acaba posant en qüestió la idea que la per la via de la política democràtica és possible fer les reformes i les canvis que els nous temps demanaven per compartir el progrés i la prosperitat. La política institucional i la seva capacitat de donar resposta als desafiaments col·lectius estan certament en crisi.

La desafecció institucional és especialment greu entre els joves i es concreta en el terrible mantra que diu els joves viuran pitjor que els seus pares. No ens hi podem resignar

Però la desafecció també arriba a altres sectors de la societat; veiem aquests dies la reacció de la gent gran davant la practica congelació de les pensions.

El moment té molt de generacional, però no només és generacional.

El procés soberanista català, en part , i per un segment molt ampli del país, ha estat també una resposta a aquest moment històric: la independència, l’Estat propi, la república, és viscut per les classes mitges del país radicalment com una resposta catalana a la necessitat de compartir entre tots el progrés i la prosperitat que l’Estat espanyol i les seves institucions no podien garantir.

2/ Ara estem instal·lats en el bloqueig i la paràlisi

Crec que nomes podrem superar el bloqueig i la paràlisi per la via , entenc, de redefinir un projecte de societat, de país útil i possible, àmpliament compartit per la majoria dels ciutadans de Catalunya ,que sigui percebut i viscut com a just per aquesta majoria de la ciutadania , que sigui positiu, que sigui democràtic i que sigui europeu.

Àmpliament compartit vol dir que ho sigui per una majoria molt amplia i transversal del país i que no pot ser-ho només pensat i satisfactori pel 51% dels catalans, manllevant l’expressió del dirigent comunista italià Enrico Berlinguer.

Just, vol dir distribueixi de manera equitativa el creixement i el progrés econòmics, resultat de la globalització i el canvi tecnològic.

Un projecte de país en positiu i optimista, que s’ha de conformar tenint en compte aquestes tendències ( globalització, tecnologia, diversitat) , que les ha de saber governar i que necessàriament no pot ser nostàlgic ni aspirar al replegament ni al tancament com a resposta. La nostàlgia, el replegament i el tancament condueixen a la frustració.

I un projecte que ha de ser democràtic, que vol dir acceptar, i posar en valor, el pluralisme de la societat i que implica que la raó està repartida i que les idees, valors i sentiments dels altres són legítims i que també necessiten el seu reconeixement, el seu tracte just i la seva acomodació en el fet de viure junts en una societat democràtica.

Que trobi part de les respostes en la dimensió europea, en la mesura que el compartir sobirania és imprescindible per afrontar els reptes globals.

Certament,en tot plegat el viure junts és central. És el repte d’una societat moderna, plural i complexa, per definició. Des d’aquest punt de vista cal posar en el centre del fet de viure junts, valors i principis com la solidaritat, la fraternitat, el sentit de la comunitat. Ens convé menys individualisme certament, entenent, però ,que l’aspiració a tenir un projecte de vida propi i autònom, amb sentit , és fonamental però només és possible en una societat que funcioni per a tothom.

3/ I viure junts, reclama refer el pacte social que explícitament i implícitament és el fonament el sistema democràtic.

Defenso doncs, la necessitat de fer un Nou Pacte Social, en base tres eixos:

Un nou pacte que, d’entrada, incorpori una perspectiva intergeneracional

Un pacte intergeneracional que hem d’emmarcar en el context d’envelliment de la societat i d’un Estat del Benestar no dissenyat ni ben pensat per als joves i els infants i que la sortida de la crisi i les transformacions del nostre temps n’accentua les febleses.

Des d’aquest punt vista ens convé un Estat del Benestar que prioritzi les inversions en les generacions futures; cal convertir en prioritats col·lectives de primer ordre determinades patologies socials i que són un veritable fracàs del nostre model social: un abandonament educatiu prematur i un fracàs escolar intolerables, una taxa de pobresa infantil impròpia d’una societat avançada, una taxa d’atur juvenil insuportable, una edat d’emancipació dels joves impossible, unes taxes de fecunditat desastroses, l’edat mitja del primer fill de les dones que fa gairebé impossible tenir un segon fill. Crec que aquests són els nostres reptes socials prioritaris. Que tenen conseqüències , en el curt termini, en termes de dignitat i qualitat de vida dels infants i els joves d’avui, però, a més, generen cicatrius que poden marcar negativament al llarg de la vida els adults de demà i vells de demà passat i que posen en qüestió de manera radical el principi de la igualtat d’ oportunitats i la necessitat d’actuar contra l’herència social com obstacle principal a una societat justa.

Uns reptes que , a més, encarar-los implica també incorporar la lògica predistributiva en les nostres polítiques publiques, posant l’accent en la prevenció i les Inversions en la primera infància i l’educació. I és que en termes d’eficiència invertir bé avui en joves i infants, és també millora la productivitat de la nostra economia i la disminució de la despesa en assistència social i en seguretat ciutadana demà.

Des d’aquest punt de vista tenim tres prioritats clares: la necessitat d’una prestació per a la criança de fills universal i suficient, la plena universalització de les cures i l’atenció a la primera infància i el reforçar la dimensió de l’equitat en el nostre sistema educatiu. Des d’aquest darrer punt de vista una política de beques a secundaria obligatòria i postobligatoria és imprescindible.
L’increment dels ingressos fiscals, resultat de la recuperació econòmica,han de prioritzar aquestes polítiques, que han de ser enteses com inversions.

I crec que hem de tenir la convicció que aquestes polítiques són la millor garantia per a les pensions, la dependència i la sanitat dels” baby boomers”, que es començaran a jubilar durant la propera dècada.

Es tracta també de trencar aquella lògica que afirma i sustenta que les generacions joves viuran pitjor que els seus pares. Em sembla que és un requisit fonamental per a recuperar la confiança dels joves en les institucions i la democràcia.

Ens hauríem de proposar en resoldre en aquestes reptes, vinculats als infants i als joves, en un període concret de temps. Dues legislatures per acabar amb la pobresa infantil i l’atur juvenil em sembla un calendari més que raonable.

Una segona dimensió del nou pacte social és que ha de ser a favor del treball i la justícia social.

No estem en els temps de la fi del treball, sinó de la transformació de la nostra concepció clàssica del treball , circumstancia que té enormes repercussions en la nostra idea del treball, en la mesura que el treball ha estat centrat en el pacte social del segle XX, tant des del punt de vista polític com també des del punt de vista econòmic social i cultural.

El canvis tecnològics són imparables; i en termes generals són positius per a la immensa de la gent des de la seva posició com a consumidors. I aquí rau el seu èxit. Però també generen incerteses i problemes, especialment des del punt de vista laboral. La inseguretat i la precarietat laborals n’és la principal expressió.

La destrucció de llocs de treball , la transformació de professions i ocupacions, l’emergència de noves feines , els sous baixos, la consolidació i creixement del que es coneix com formes flexibles de treball ( treball atípic temporal, parcial, autònoms) estan en el centre de la discussió i esdevenen reptes polítics de primer ordre en la mesura que al conjunt d’Europa representen el 40% de la població ocupada; des de la seva afectació a la distribució dels increments de la riquesa fins a un escàs creixement de la productivitat passant per l’ augment de la precarietat , una menor implicació dels treballadors en els projectes empresarials i majors desigualtats i major polarització social; ens calen noves eines i enfocaments per a garantir la dignitat i la justícia socials ahora que garantim el dinamisme econòmic i la competitivitat.

Des d’aquest punt de vista, superar la idea d’un Estat del Benestar de caràcter fonamentalment contributiu, tal com avui el tenim articulat, que vol dir que la seguretat i la protecció socials davant els riscos socials ( pèrdua de feina, malaltia, accident, tenir fills, fer-te vell) depèn de l’esforç de contribució via cotitzacions em sembla imprescindible. La dimensió bàsicament contributiva de la protecció social trasllada les desigualtats del mercat de treball a la seguretat social i no protegeix de manera adequada de les conseqüències de les noves realitats del món del treball.

Caldria avançar cap un Estat del Benestar universalista, que protegeix a tothom per igual en allò basic finançat via impostos, tot donant respostes i una atenció més especial als més vulnerables i millorant la protecció social per la via de la contributivitat.

Certament aquest és un enfocament que enllaça amb el debat sobre la renda bàsica universal, però que no vol renunciar a l’ambició col·lectiva que un lloc de treball digne i la plena ocupació són aspiracions que una societat decent no pot renunciar a tenir i assolir.

I si continuem aspirant a feines dignes que garanteixen llibertat i autonomia a les persones i a la plena ocupació en el context dels canvis tecnològics en marxa, les Inversions en formació al llarg de la vida , la consideració de la formació com a dret dels treballadors ( i per tant també com obligació de les empreses ) però també com a deure (i per tant obligació del treballador) em semblen transcendentals ; aquesta idea forma part del plantejament ,promogut amb èxit als països escandinaus ,de protegir el dret a treballar i no el lloc de treball i que permeti equilibrar de manera intel·ligent la necessitat de flexibilitat que les empreses demanen i els canvis tecnològics promouen, però que sovint també demanen els treballadors, amb la seguretat d’aquests davant els riscos socials que una societat justa ha de garantir.

En aquest debat, el paper dels sindicats i les organitzacions empresarials mitjançant la negociació col·lectiva, a nivell sectorial i d’empresa, esdevenen principals si volem governar i conduir aquests processos de transformació i canvi de manera justa i eficaç.

Finalment, no podem oblidar que la globalització i revolució tecnològica en marxa reclamen un nou plantejament fiscal; els impostos són i han de ser centrals en la distribució equitativa de la riquesa que estem generant; l’enfocament fiscal necessàriament ha de tenir una perspectiva clarament supraestatal per tal de combatre eficaçment la pràctica de l’evasió fiscal i ha de tenir molt en compte, en qualsevol reforma fiscal, la prioritat en la lluita contra l’especulació financera i l’economía sumergida.

Es tracta doncs de trencar la lògica que el creixement econòmic, la globalització i els canvis tecnològics impliquen necessàriament increments de la precarietat, la pobresa i les desigualtats. Es tracta de convertir aquestes tendències de fons en progrés i prosperitats compartides per la via de l’acció política i la concertació social.

Un nou pacte que posi l’accent en el paper de la societat civil

Superar el discurs de menys Estat i més mercat que durant anys des de posicions neoliberals s’ha pretès imposar però també aquell altre que recela de la iniciativa de la societat des de l’intervencionisme i el dirigisme públics , estic convençut que ha de formar part d’aquest nou contracte social.

En un país com Catalunya, amb un enorme i dens teixit associatiu, amb una llarga i solida tradició mutualista i cooperativa, amb reeixides experiències de prestació de serveis públics  des de la iniciativa social sense ànim de lucre, el capital social acumulat és enorme i decisiu en la cohesió social i en el sentiment de pertinença a una mateixa comunitat. El sentiment de pertinença a una mateixa comunitat és imprescindible alhora de fer reals els valors de la fraternitat i la solidaritat . L’Estat del Benestar sempre demana patriotisme compartit.

Aquest capital social és un tresor que té el país i que hem de cuidar.

La col·laboració i la cooperació amb el Tercer Sector, la generació de confiança amb les iniciatives de la societat i la promoció de l’aliança entre sector públic, sector empresarial i sector són claus per afrontar els reptes socials del nostre temps. Sense aquestes aliances i complicitats, ni el mercat sol ni el Govern per ell mateix tindran èxit.

En aquesta lògica, hi ha tres propostes a tenir en compte:
1. La concertació social dels serveis públics és positiva i s’ha de reforçar, rebutjant l’intervencionisme públic. Una concertació social que no pot tenir com objectiu abaratir costos, sinó reforçar el capital comunitari, la proximitat i la flexibilitat en la prestació dels serveis.
2-La posta en marxa d’un Servei Cívic per a implicar a més joves en activitats comunitàries per la via del voluntariat. Es tracta de promoure la implicació de més joves en activitats comunitàries per tal de promoure per la via dels fets i la practica els valors de la solidaritat i la fraternitat. Hauríem d’aspirar a conformar millors ciutadans, més compromesos en el be comú i en l’ interès general.
3- L’impuls d’un Pla d’Ocupació per l’ocupació del Tercer Sector Social es una necessitat però també una oportunitat; el Tercer Sector pot ser un motor generador d’ocupació intens en el sector de l’atenció a les persones.

El sector dels serveis de cura i atenció a les persones és intens en ocupació i avui estem lluny de donar respostes a les necessitats d’una societat que veurà en els propers anys augmentar les seves demandes en aquest camp, fonamentalment com a resultat del seu envelliment. Aquest sector serà decisiu en la lluita contra l’atur i l’augment de les taxes d’ocupació si es posen en marxa les politiques adequades. I alhora la necessitat de facilitar l’accés a serveis d’atenció a les persones i les famílies és imprescindible per a millorar la conciliació de la vida familiar i professional de tothom.

En aquest camp una experiència exitosa a tenir en compte es la promoguda en el seu moment, i consolidada al llarg dels anys, pel Ministre francès Jean-Luc Borloo, que amb el seu xec-servei promogué la creació de milers d’empreses i centenars milers de llocs de treball en el sector del serveis a les persones, en una política que estimula la demanda d’aquests serveis per part dels ciutadans com també millora en l’oferta de les empreses i entitat socials, tot atacant l’economia submergida.

Conclusió
Necessitem recuperar un projecte de país per a tothom posant en marxa  un nou Pacte Social, que ens ha de permetre rellançar i modernitzar el projecte de Catalunya, recosir ferides socials i polítiques . Hem de mobilitzar totes les energies de la societat i ens hem d’inspirar en els millors moments fundacionals que ha viscut el nostre país durant els darrers cents anys, quan varem saber construir uns ideals de país àmpliament compartits. Aquest també és el nostre repte avui.

A LOS DEMÓCRATAS DE ESPAÑA

Lo más sangrante, cruel e injustificable son las prisiones provisionales, como medida cautelar dictada por el juez Llarena, contra la mayoría del Govern de Carles Puigdemont, la presidenta del Parlament y los máximos dirigentes de las entidades soberanistas catalanas La vulneración de los derechos y las libertades de los ciudadanos es una de las consecuencias […]

Llegeix-ne més

ALEMANIA HACE JUSTICIA

La decisión alemana también es una oportunidad, especialmente para el Gobierno. De momento, los ministros se ofenden y la vicepresidenta Sáenz de Santamaría habla de ganar una guerra… ¡Qué lejos estamos todavía de iniciar el camino de la solución democrática que nuestras sociedades exigen y necesitan! La decisión de la Audiencia Territorial de Schleswig-Holstein de […]

Llegeix-ne més

EL MINISTRE CATALÀ M’ETZIBA QUE EL LLAÇ GROC ÉS OFENSIU

Llegeix-ne més

PARTICIPO AL FÒRUM SOCIAL PERE TARRÉS

Participo a la conferència-col·loqui titulada: “Per un contracte social” del Fòrum Social Pere Tarrés, amb la presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, i el director general de la Fundació Pere Tarrés, Josep Oriol Pujol i Humet.

Llegeix-ne més

EN DEFENSA DE PROACTIVA OPEN ARMS

Debería preocuparnos que la acusación a ONGs como Proactiva Open Arms que se dedican al rescate humanitario se inició por parte de Frontex, la agencia europea de la guardia de fronteras y costas, cuando culpó a las organizaciones humanitarias de colaborar con los grupos que trafican con personas La retención del navío de rescate de […]

Llegeix-ne més

NOTES PER AL DEBAT AL CONGRESO SOBRE LES PENSIONS

Les reformes del sistema de pensions entre 1995 i 2013 van ser resultat de recomanacions polítiques del Pacte de Toledo en seu parlamentària, l’acord entre els interlocutors socials i la posterior tramitació d’un projecte de llei, que reflectia aquest acord social i que durant la tramitació parlamentària era millorat pels grups parlamentaris. La reforma i […]

Llegeix-ne més

LA CRISIS DE LAS PENSIONES

Ante la continuidad del déficit en los próximos años, las pensiones van a continuar prácticamente congeladas, con ridículos crecimientos del 0,25%. Se trata de un mecanismo único en nuestro entorno que abre la senda del paulatino empobrecimiento de los pensionistas Al Gobierno le ha estallado la crisis de las pensiones. En parte por su renuncia […]

Llegeix-ne més

SIN GOBIERNO Y SIN OPOSICIÓN

El sistema parlamentario está bloqueado. Hay una clara responsabilidad de la Mesa del Congreso, donde el PP y Cs impiden la tramitación de la mayoría de las iniciativas legislativas de la oposición. Y el Gobierno abusa, como no se ha hecho nunca en democracia, de su capacidad de vetar las propuestas legislativas que tienen impacto […]

Llegeix-ne més

LAS QUERELLAS PENALES SON INJUSTAS Y UN ERROR POLÍTICO

El 1 de octubre, la violencia que horrorizó a Europa vino de las fuerzas de seguridad del Estado, no vino de quienes reivindicaban las urnas. Pretender imputar sedición y rebelión al pacifismo del movimiento soberanista catalán es una patada a la democracia La judicialización penal de la demanda democrática de las instituciones  y de buena parte  […]

Llegeix-ne més

EL FUTURO DEL SISTEMA PÚBLICO DE PENSIONES

Participo al Sabadell Forum “El futuro del sistema público de pensiones”

Llegeix-ne més