NOSALTRES I ELLS

El 23 de març del 2007 el president Bill Clinton formulà un esplèndid elogi a la figura de Martin McGuinness durant el funeral d’aquest líder irlandès. McGuinness fou un dels homes carismàtics de l’IRA  i del Sinn Féinpeça clau en els acords de pau de Divendres Sant, que suposaren el final del conflicte a Irlanda del Nord, i ministre d’Educació del primer Govern autonòmic d’aquest tros de terra irlandesa. Un govern que fou de coalició amb els seus acèrrims adversaris polítics unionistes. Clinton, brillant, va saber resumir de manera esplèndida el propòsit de la política del líder irlandès en els darrers anys de la seva vida: ampliar la definició del ‘nosaltres’ i reduir la definició d’’ells’. En el context del conflicte irlandès, amb una dosi de violència entre les comunitats catòlica i protestant enorme, una fractura social i política entre republicans i unionistes que encara avui s’arrossega, el propòsit d’homes i dones com McGuinness no era altre que recosir una comunitat fracturada, com a garantia per a la pau, la llibertat i la justícia, en un país durant tants anys assolat per la violència. Segur que no fou fàcil. Calia coratge i audàcia.

La referència irlandesa ve a tomb pel soroll i l’enrenou que la política de pactes a ajuntaments, consells comarcals i diputacions, després de les darreres eleccions, està provocant aquests dies. No vull buscar cap mena de paral·lelisme ni similitud amb la situació viscuda a Irlanda. Per sort no estem a Irlanda del Nord. En el nostre país la violència mai ha format part del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, malgrat que alguns fiscals i jutges s’entestin en insistir en aquesta idea. Una idea que, per cert, està en l’epicentre del procés judicial contra els líders socials i polítics independentistes i que pretén justificar decisions tan injustes com les presons provisionals d’aquests presos polítics i la suspensió de la seva condició d’electes en determinats casos. No busquem semblances on pràcticament no hi son. Però alguns dels arguments que s’han utilitzat en contra dels acords postelectorals que trenquen la política de blocs i alguns dels arguments que justifiquen aquesta política, a una banda i a l’altra de la polarització política que viu el país, em semblen tremendament negatius per a refer el camí que farà que Catalunya continuï avançant.

Acords estigmatitzats

I és que al meu entendre el més rellevant i determinant del que es decideix en aquesta política postelectoral és justament les definicions del ‘nosaltres’ i l’’ells’. Clar que les aliances a les institucions tenen a veure amb el poder. Els partits de manera legitima aspiren al poder, però ens hi juguem alguna cosa més.

En els dos blocs polítics en els que avui s’articula la política catalana, hi ha aferrissats partidaris d’una definició del “nosaltres” ben estreta, que estigmatitza qualsevol possibilitat d’acord o pacte municipal o supramunicipal amb els ‘altres’. Alguns justifiquen determinats acords només amb l’argument d’impedir que els independentistes governin; d’altres acusen de botiflers i traïdors als que practiquen acords entre independentistes i federalistes. L’audàcia i el coratge per trencar la política de blocs es converteix en una arma llancívola, que només busca aprofundir en el fossat que avui ens separa i que comporta el risc de quedar-nos atrapats i enquistats en un llarg conflicte.

Per al món sobiranista, l’exercici de trencar la política de blocs té l’enorme dificultat de fer-ho en temps de processos judicials carregats de falsedats, exilis, presons provisionals injustificades. Hi ha molt sentiment d’injustícia, impotència, dolor, tristesa i frustració acumulades. És cert. Mentre aquesta situació es perllongui en el temps es farà molt difícil fer política i fer país amb normalitat. I això avui no depèn de la política catalana, i bastant poc de la política en general. Però el país només avançarà en la mesura que siguem capaços de reconstruir una definició de “nosaltres, els catalans” que ens inclogui a tots. Una definició del “nosaltres” que reconegui que som un sol poble, però divers, plural i complex, com totes les comunitats nacionals, per altra banda. Una definició del “nosaltres” que faci possible el pacte entre adversaris polítics, també.

La sortida al conflicte tindrà molt a veure amb el trencament de la lògica del blocs que no poden dialogar i acordar. No només d’això, esclar. Tampoc hem de ser ingenus. La política espanyola en el seu conjunt també hauria de tenir coratge i audàcia, i avui no ho sembla pas. Tot el contrari. Però els catalans, siguem partidaris de la independència, del dret a decidir, de l’Estat plurinacional o senzillament del dret a l’autogovern, ens hem de reconèixer en un “nosaltres” que aspiri a que els somnis d’uns no siguin els malsons dels altres.

Publicat originalment a El Periódico

ELECCIÓN DIRECTA A LOS ALCALDES

El sistema a doble vuelta tiene la virtud de que refuerza la legitimidad democrática de los alcaldes por la vía de la necesidad de alcanzar grandes mayorías para acceder a la alcaldía De nuevo los pactos para elegir las alcaldías se han resuelto con imágenes insólitas y sorprendentes que han dejado perpleja a la opinión […]

Llegeix-ne més

EL EUROPEÍSMO, MÁS QUE NUNCA

El voto popular en los 28 Estados determina una composición del Parlamento orientada en un sentido u otro y ello impacta en el sesgo de las directivas fundamentales que se aprobarán en los próximos años. Se trata, pues, de unas elecciones determinantes también por sus consecuencias en la vida concreta de los ciudadanos Cuando escribo […]

Llegeix-ne més

UNA NUEVA OPORTUNIDAD

En Catalunya, el resultado avala claramente dos ideas: el movimiento independentista en su conjunto goza de buena salud y de una fortaleza electoral evidente, y que los electores catalanes han premiado las apuestas pragmáticas que defienden el diálogo sin límites Para quienes defendemos el progreso, una cierta idea de Europa y el diálogo político como […]

Llegeix-ne més

UTILIDAD Y EFICACIA EN TIEMPOS DE PLURIPARTIDISMO

Con frecuencia, los independentistas más entusiastas me han preguntado “¿cómo es que sigues todavía en Madrid?”. Otros han defendido que en Madrid no podemos ir a hacer lo mismo de siempre, reprobando así la política, pragmática, posibilista y con vocación de ser útil, que el nacionalismo catalán practicó en la política española durante más de […]

Llegeix-ne més

EL FUTURO DEL EMPLEO EN PLATAFORMAS DIGITALES

La digitalización es un reto de presente y futuro, también, y especialmente, en el mundo del trabajo. El ordenamiento jurídico vigente es incapaz de dar respuesta a las nuevas realidades que emergen como resultado de las transformaciones que la digitalización supone. Nos encontramos ante la necesidad de dar un encaje jurídico a estas nuevas realidades […]

Llegeix-ne més

SE M’ESCAPA QUIN ÉS EL VALOR AFEGIT QUE APORTA LA CRIDA A LA POLÍTICA CATALANA

Es retirarà de la política Carles Campuzano després de no ser escollit per les llistes al Congrés dels Diputats? —És un punt i a part. És una trajectòria molt llarga de servei públic, començant a l’Ajuntament de la meva ciutat, Vilanova i la Geltrú (Garraf) i que acaba en aquest moment. Però quan algú està […]

Llegeix-ne més

LOS ESCENARIOS DE OCTUBRE DEl 2017 NO SON IMAGINABLES NI RECOMENDABLES HOY

Carles Campuzano (Barcelona, 1964) asume que ha sido apartado por sus ideas pero seguirá defendiéndolas tras el ciclo electoral. Anuncia que da un paso a un lado cara a la campaña de las generales y evita el reproche interno, mordiéndose la lengua, consciente de que la batalla no ha hecho más que empezar. -¿Qué le responde a los […]

Llegeix-ne més

EN EL SOBERANISMO FALTA CORAJE PARA DECEPCIONAR A LOS NUESTROS

Carles Campuzano (Barcelona, 1964) lleva 23 años negociando en el Congreso todo tipo de leyes con Gobiernos del PP y del PSOE. Representa como nadie el sector más pactista del soberanismo catalán. Fue decisivo para vencer la batalla contra Carles Puigdemont, que quería votar no en la moción de censura de junio de 2018. Pero ahora el expresident se ha […]

Llegeix-ne més

NI EL BLOQUEO NI EL NO A TODO SON EFICACES PARA EL SOBERANISMO

Carles Campuzano (Barcelona, 1964) ha sido diputado en el Congreso durante 23 años. Una larga etapa en la que como parlamentario de Convergència ha negociado con gobiernos tanto del PSOE como del PP. Simboliza el pactismo que encarnó el partido fundado por Jordi Pujol hasta que esta formación empezó a mutar. Un proceso que de […]

Llegeix-ne més

UNA MALA NOTICIA PER ALS PENSIONISTES

El Pacte de Toledo es fonamenta en un triple consens implícit: d’una banda, la convicció política de l’enorme transcendència present i futura del sistema públic de pensions per a garantir ingressos suficients durant la vellesa per a tothom i evitar el risc de ser pobre. En segon lloc, la imprescindible necessitat de continuar promovent reformes […]

Llegeix-ne més