DE VERITAT QUE TOCA UNA RENDA BÀSICA?

Des de fa temps a Catalunya  es ve plantejant la necessitat d’establir una Renda Bàsica Universal per tal de combatre la pobresa. És una proposta que ve de lluny i que des del món acadèmic i social té aferrissats defensors. A més, durant aquests anys de la crisi amb l’augment de l’atur de llarga durada, l’increment de les desigualtats i la pobresa, les polítiques de reducció de la despesa publica i la irrupció del fenomen dels “treballadors pobres”, la discussió sobre els mecanismes de garantia de rendes de les persones en situació precària s’ha multiplicat i les propostes  de les diverses forces politiques i socials també.

El meu plantejament  d’entrada és que una Renda Bàsica Universal és una mala idea per a combatre la pobresa. La idea d’una transferència de diners per part del Govern a qualsevol ciutadà amb independència de la seva renda i de manera incondicionada em sembla un disbarat. I m’ho sembla no pas principalment pel seu cost sinó perquè és incompatible amb l’aspiració al treball digne i decent per a tothom i no reforça la idea el contracte social que ens permet viure junts implica drets i deures. Però certament, la persistència de la pobresa i l’atur de llarga durada ens plantegen un enorme repte a curt termini i els impactes de la digilització i la robotització de l’economia esdevenen una desafiament de primera magnitud a la concepció del treball que hem tingut fins. Des d’aquestes perspectives, la demanda en favor d’una Renda Bàsica guanya adeptes. Fa uns dies llegíem que el govern de centre dreta finés posava en marxa en determinades zones del país molt castigades per l’atur, un programa experimental de pagament d’una prestació econòmica incondicionada que anava lligada també a la desaparició de determinats ajuts finalistes. L’argument que justifica la mesura és el de la lluita contra la pobresa i l’atur , però és també el de la simplificació administrativa: en un sol ajut concentrem tots els esforços.  I alguns ajuntaments holandesos també es movien en aquesta direcció. De manera prudent i en forma d’experiències pilot.

El debat doncs és viu, a Catalunya i arreu d’Europa.

Ara bé en matèria de polítiques contra pobresa i les desigualats en el nostre concret context si que són urgents determinades actuacions; no podem esperar a resoldre els dubtes legítims que ens genera una renda bàsica universal i toca prioritzar i decidir.

Podem apuntar algunes mesures que al meu entendre són imprescindibles.

L’ampliació i racionalització de la protecció social dels aturats de llarga durada en el marc del sistema de la Seguretat Social,establir una prestació universal per a la criança del fills, millorar la renda mínima d’inserció que gestionen la Generalitat i incrementar gradualment el Salari Mínim Interprofessional  formen part d’aquest paquet que toca ja posar en marxa en els propers temps. Tot plegat en un context, per altra banda, en el que és imprescindible reduir unes taxes d’atur absolutament disparades i que no resisteixen la comparació amb els països del nostre entorn. A nivell estatal, el nombre de families en les que tots els seus membres estan aturats supera el 1.500.00, igual nombre que a finals de 2011. I el nombre de llars sense ingressos supera els 700.000. Necessitem créixer econòmicament i créixer be: més feina i més productivitat , amb més inversions en formació i tecnologia són claus del nostre progrés col·lectiu.

Certament, tant a Catalunya com Espanya els problemes de la pobresa i l’atur tenen un caràcter estructural. Fins i tot, en els millors moments d’expansió econòmica, abans de l’esclat de la bombolla immobiliària, les nostres taxes de pobresa infantil estaven disparades. La feblesa d’un Estat del Benestar que no ha prioritzat el suport a les famílies i als nens en part ho explica de manera molt fefaent. D’aquí la necessitat d’una prestació per a la criança del fills, com hem defensat des de Convergència al Congreso o recentment ha proposat Fedaia.

O com hem pogut constatar durant aquesta crisi, el nostre sistema de protecció a l’atur no pot resistir una crisi tan llarga i persistent en el temps i en el que ha augmentat dramàticament l’atur de llarga de durada i ha disminuït la taxa de cobertura de la prestació de l’atur. A més, a més el govern del PP ha retallat la protecció social dels aturats més grans. Avui el nombre de persones que porten més d’un any sense feina arriba gairebé als 3.000.000.

CCOO i UGT a nivell estatal han fet propostes potents i molt assumibles per a pal·liar aquesta situació amb una proposta d’ingressos mínims per a 2.000.000 de persones que avui no tenen ni feina ni prestació social i també la UGT de Catalunya ha proposat mesures per als aturats més grans de 55 anys, que des de CDC hem recollit.  És en aquest context, on hem d’encaixar a Catalunya el debat sobre la reforma de la renda mínima d’inserció i la posta en marxa de la Renda Garantida de Ciutadania que preveu l’article 24 de l’Estatut d’Autonomia. Mentre Catalunya rebi el finançament actual, com la resta d comunitats de règim comú, cal exigir que sigui el sistema de la Seguretat Social que faci front a les situacions de necessitat vinculades a l’atur de llarga durada.

Evidentment toca afrontar la situació dels salaris amb un increment moderat del Salari Mínim Interprofessional que ens permeti arribar en quatre anys als 1000 euros (avui el SMI està en 648 euros mensuals), acompanyat de reduccions en les cotitzacions a la Seguretat Socials en aquelles activitats més intenses en ocupació i revisar tots aquells aspectes del marc laboral, especialment en matèria de negociació col·lectiva,  reducció de la temporalitat, l’abús de formules no laborals de contractació dels joves i la regulació del treball a temps parcial, que expliquen, en part, la irrupció del fenomen dels “treballadors pobres”.

I finalment, cal invertir en polítiques d’ocupació per a reincorporar a la feina a tanta gent que no en té, requalificar a molts joves sense formació i combatre a fons el fracàs escolar i l’abandonament prematur del sistema educatiu.

Mentre discutim, i potser assagem una Renda Bàsica, la feina a fer és ingent i urgent. No ens distraiem més del compte!

Digues què en penses

*

*