ÉBOLA, MALALTIA GLOBAL

ebola

Fa unes quantes setmanes, la direcció de Metges Sense Fronteres( MSF), convocà uns quants diputats de diversos grups parlamentaris del Congrés a una reunió de treball per traslladar-nos la necessitat que el Govern espanyol es prengués seriosament l’epidèmia de l’Ébola ; ens reclamaven suport per a  mobilitzar tots els recursos disponibles per a combatre un virus que ha liquidat uns quants milers de persones i en pot infectar bastants milers més a diversos països africans.La gent de MSF constava que les autoritats sanitaris d’aquests països i les estructures de la cooperació internacional existents eren incapaces de contenir l’epidèmia i que els sistemes nacionals de salut s’estaven desmoronant, incrementant la capacitat destructiva de l’Ébola i que s’imposava una contundent reacció de la comunitat internacional.

En concret, i com a demanada principal, l’organització humanitària reclamava del govern de l’Estat la posta en marxa d’un pont aeri per al transport del personal i el material necessari als països afectats des d’una base el més propera a la zona zero de l’epidèmia, essent la base del Programa Mundial d’Aliments a Las Palmas de Gran Canària,  inaugurada fa molts pocs mesos i amb una enorme capacitat logística, l’objecte específic de la petició.

Han passat les setmanes, la situació a lÀfrica occidental s’ha agreujat, l’Ébola ha arribat a Espanya i el govern de Rajoy sembla que no es vol assabentar que només mobilitzant recursos envers l’origen de l’epidèmia, aquesta no serà eradicada i que la nostra seguretat només estarà garantida en la mesura que ho estigui en el paisos on s’ha estes de manera tan brutal. Com molt bé ens recorda en Rafael Vilasanjuan, de l’ISGlobal, els virus no tenen fronteres.

La crisi humanitària  de l’Ébola, però, torna a posar de manifest l’error que suposa retallar l’Ajut Oficial al Desenvolupament, com han fet totes les administracions i singularment el Govern espanyol durant aquests darrers anys;  sistemes nacionals de salut precaris, sense recursos ni capacitats , no poden fer front a una epidèmia d’aquests característiques. I l’Ajut Oficial al Desenvolupament té a veure, i molt, en la construcció de sistemes nacionals de saluts sòlids.

Més enllà de la dimensió ètica i humanitària de la cooperació internacional, una mirada més egoista ens hauria de recordar el petit que s’ha fet el mon en el que tots convivim i que hi ha pocs grans reptes locals que no tinguin una dimensió global i que la política de cooperació internacional per al desenvolupament també té a veure amb la nostra prosperitat i la nostra seguretat.

De la mateixa manera que invertir en la recerca de medicaments i vacunes  per a les malalties que afecten principalment als paisos més pobres, sense massa possibilitat de retorn econòmic a curt termini, forma part d’una intel·ligent
política per a garantir la nostra salut.

I és que ens cal un egoisme intel·ligent per a tornar a invertir en el desenvolupament d’aquests països que estan a poques d’hores de l’aeroport del Prat.

Digues què en penses

*

*