“EL #TENIMPRESSA ÉS UN BON HASHTAG PERÒ NO UNA BONA MANERA DE FER POLÍTICA”

En Nicolás Tomás Lanchon m’ha fet aquesta entrevista pel seu blog. Aquí us la deixo.

 

Vostè deia aquest cap de setmana al seu company de partit Marc Guerrero, en una piulada a Twitter, que a CDC “cal debatre més i millor”. Creu que no ho fan prou o prou bé?

Als partits polítics, com a mínim a Convergència que és el que conec més bé, ens ha faltat i ens falta més discussió per entendre els canvis que viu el país i la societat. Tinc la impressió que fa temps que no discutim. Per exemple, al darrer congrés vam ajornar tota la discussió al voltant de les propostes socioeconòmiques, que han quedat posposades a una propera conferència nacional que un any després del congrés no hem fet. És cert que hi ha hagut eleccions, però tenim una discussió pendent.

Sobre les propostes socioeconòmiques, Artur Mas es defineix com a liberal. De vostè, en canvi, podem dir que representa l’ala socialdemòcrata desacomplexada de CDC. És complicat ser socialdemòcrata al seu partit?

L’èxit de Convergència durant molt temps ha estat poder aplegar sota les seves sigles gent de sensibilitats socials i polítiques diferents però que estaven d’acord en allò que era principal, que era la construcció nacional de Catalunya. Aquest és un valor que no l’hem de perdre. A més, tot i els diferents matisos, hem estat una força política molt pragmàtica. Això ens ha permès en l’acció de govern i en l’acció parlamentària defensar idees i propostes que convencionalment podien ser més liberals o més socialdemòcrates. Jo globalment no em sento incòmode sent socialdemòcrata. De fet, quan governem som més socialdemòcrates que a l’oposició, tal i com s’ha vist en aquests primers anys de govern.

Però en moments com aquest no és un problema?

No, al contrari. La crisi està demostrant que l’austeritat com a dogma no funciona, que les solucions als problemes de la societat demanen un govern intel·ligent i que la igualtat és un valor i una aspiració que no s’ha de perdre. Una excessiva desigualtat acaba sent també un problema econòmic. Per tant, valors i propostes que podríem definir com a socialdemòcrates, posades al dia, avui tenen més necessitat que mai. El que hi ha és més necessitat d’aquests enfoncaments.

No obstant, durant la primera legislatura, el govern de CiU no només va aplicar la tisora sinó que va dir que l’austeritat és un valor per si mateix…

Crec que el govern durant la passada legislatura va cometre un error d’una certa ingenuïtat que era, per una banda, creure’s que sent els primers de la classe en aquesta política tindria algun tipus de premi, i després creure’s que la lògica de l’austeritat per ella mateixa ens duria a la recuperació econòmica. I s’ha demostrat que ni una cosa ni l’altra eren certes. L’austeritat és un valor en tant que assumim que els comportaments de tots nosaltres no es poden basar en la idea que els recursos i els diners són infinits.

En què s’han de basar?

S’han de basar en què l’administració administri intel·ligentment els recursos. Ens hem de basar en què el compartament de tots plegats més auster, en les nostres vides privades, és bo. Els que ens han demostrat els països escandinaus és que amb polítiques d’austeritat des d’aquest punt de vista es funciona bé. Però l’austeritat com a dogma, la creença que la reducció del dèficit públic en si mateixa és un programa de recuperació econòmica, sí que té un punt d’absurd. Per desgràcia, els fets ens ho estan demostrant. Totes les previsions per aquest 2013 a la zona euro són un desastre, i té molt a veure amb aquesta absurda política que la Unió Europea està promovent.

En aquest sentit, l’ha relaxat aquest acord de governabilitat amb ERC per a la segona legislatura?

L’acord coincideix amb un moment en què el president Mas assumeix la idea que la reducció del dèficit no ha de ser un esprint sinó una cursa de fons. L’aspiració a tenir comptes públics equilibrats té tot el sentit del món però no té sentit que sigui en l’aplicació absoluta. Amb Esquerra, un dels canvis que s’introdueixen són noves mesures impositives, perquè no només es compleixi l’objectiu de dèficit per la via de la despesa sinó també per la dels ingressos. Posa de manifest, per una banda, quins són els límits de l’autogovern, i, per altra banda, també s’evidencia la gravíssima situació que es derivaria si Catalunya hagués complir amb l’absurd objectiu de dèficit del 0,7% del seu PIB. L’acord amb Esquerra posa l’accent en els impostos. Possiblement alguns impostos que Esquerra ha aconseguit recuperar, com ara la no supressió de l’impost de successions per a les rendes més altes, també ens ho haguéssim pogut estalviar la passada legislatura. Possiblement no calia fer la supressió sencera i, per tant, em vaig alegrar amb l’acord.

I impostos com el dels dipòsits bancaris no acabaran repercutint en els ciutadans?

És un dels riscos que tenen aquest tipus d’impostos i aquí hem de veure el detall legal, quines mesures té l’impost per evitar que els bancs el traslladin als ciutadans. Tinc la impressió que aquest impost ha quedat de moment anul·lat, i hem de veure si finalment la taxa sobre les transaccions financeres que promouen els estats de la Unió Europea acaba funcionant i té l’efecte de recaptació que s’espera que tingui.

Com és la convivència amb una Unió Democràtica que, a través del seu líder, Josep Antoni Duran i Lleida, es mostra més aviat contrària a la independència?

Segurament on hem de posar l’accent avui no és tant en l’Estat propi com en el dret a decidir. El que encara no hem estat capaços de guanyar i haurem de guanyar és l’exercici d’aquest dret. Un cop tinguem guanyat el seu exercici, cadascú defensarà el que cregui oportú. Just allà on CDC, UDC, ERC, ICV, la CUP i una part molt gran del PSC estem d’acord és que els catalans decideixin el seu futur. Més que cercar allò que ens fa diferents en el si de la federació, posem valor en el que anem plegats, que és la gran batalla que té plantejada Catalunya a mig termini.

I després d’exercir aquest dret a decidir, pot ser que la federació acabi petant?

El problema que tenim en aquests moments és si aconseguirem guanyar la batalla del dret a decidir. Si la guanyem, veurem també què és el que acaba fent Unió. No vull prejutjar el que passarà. On vull posar l’accent és allà on coincidim no només CDC i UDC, sinó la immensa majoria de catalans.

Sobre com arribar al dret a decidir, l’Assemblea Nacional Catalana té previst incloure la declaració unilateral d’independència com a alternativa si no es pot celebrar la consulta. Vostè què hi diu?

A mi em sembla que en aquests moments el que té sentit és que treballem al voltant de les cinc opcions legals que l’Institut d’Estudis Autonòmics ha posat damunt la taula. El pitjor que ens podria passar és fer el ridícul: que el Parlament declarés la independència i que l’endemà no passés res. En aquests moments, especular amb aquesta idea, sabent que no hi ha absolutament res preparat, és una discussió que ens distreu del que és important. No crec que a ningú li interessi un 6 d’octubre.

Ens parlen alhora d’Estats propis, d’interdependències, d’independències no clàssiques, entre altres conceptes buits. Entén que hi hagi qui pugui creure que només maregen la perdiu per aconseguir que tot desemboqui en un pacte fiscal?

Tinc la impressió que Convergència Democràtica ha fet un pas en dues idees molt senzilles: qui ha de decidir el futur de Catalunya són els catalans i que en aquest context defensarà l’Estat propi. Jo no hi veig retrocés. Una altra cosa és que en una discussió més a fons és evident que cap dels 27 estats de la Unió Europea té plena sobirania nacional en multitud d’aspectes essencials. La sobirania a la Unió Europea avui ja és compartida. La nostra idea d’independència es produeix en el marc d’una cessió de sobirania a una nova realitat política que és Europa, que volem que sigui més forta. És més, d’aquesta crisi estem aprenent que caldria que els estats tinguessin menys competències en la regulació i supervisió del sistema financer. També hem constatat que no té sentit que hi hagi una moneda única i 27 polítiques econòmiques i fiscals diferents. Això vol dir perdre sobirania en favor de la sobirania conjunta.

En la darrera onada del Centre d’Estudis d’Opinió, ERC superaria CiU en intenció de vot. S’ho creu?

Les enquestes apunten fotografies de moments concrets i aquesta indica que nosaltres hem de saber reaccionar a uns problemes. Hem de saber reaccionar millor i de manera molt contundent davant els problemes de corrupció, hem de ser capaços d’explicar millor el dret a decidir i el procés sobiranista, i el Govern ha de tenir capacitat d’acció política en relació a una tremenda crisi econòmica i social. Per tant, aquesta enquesta indica que segurament les coses no les estem fent prou bé i que hem de reaccionar.

Vostè ho atribueix a causes com la corrupció o una possible falta d’encert. No obstant, des del Govern fan una anàlisi més simplista i ho atribueixen exclusivament al fet de governar i d’haver de retallar…

Si no som autocrítics, difícilment resoldrem els problemes que tenim. Per exemple, les eleccions del 25N no ens van anar tan bé com ens havien d’anar, i el problema no és dels electors sinó d’algunes coses que no vam saber fer quan governàvem, a la campanya electoral… Hem d’analitzar què no estem fent bé i hem de reaccionar i recuperar la confiança de gent que avui ens demanen que reaccionem.

Vostè escrivia a El Periódico que calia una reforma de la llei de finançament dels partits polítics que passés per un major pes del finançament públic. Què soluciona això?

L’actual llei de finançament dels partits polítics està en la línia de les lleis de la resta d’Europa, que contemplen sempre mecanismes mixtos de finançament. Però, en canvi, sabem que segueix havent-hi problemes de finançament, i part de les històries que apareixen aquests dies hi tenen a veure. És un problema de la llei? No, és un problema de compliment i acceptació. Segurament hi ha un problema de sancions per l’incompliment d’aquesta llei i un problema de mitjans de la sindicatura de comptes, i en aquesta línia es mouen algunes de les 50 propostes que el president de la Generalitat ha pactat amb els organismes que segueixen aquestes qüestions. Ara bé, en la discussió del problema del finançament dels partits polítics hi ha dues aproximacions teòriques.

Més finançament públic o més de privat…

Sí, uns posen més l’accent en les aportacions d’empreses i d’individus, i posen l’exemple nord-americà. Jo ja hi tinc un punt de desconfiança, perquè el debat avui als Estats Units és si l’excessiu pes de les grans corporacions en el finançament de les campanyes electorals impedeix que els governs puguin prendre decisions basades en l’interès general. L’altre model és un que posi més l’accent en un finançament públic. També té els seus incovenients, com allunyar encara més la política de la seva base social. Un partit polític que estigui obligat a cercar finançament privat és un partit que estarà més vinculat a la societat. En canvi, un partit polític que tot li arribi des de la subvenció pública s’ho pot estalviar.

Llavors, com ho resolem?

És possible que ens haguem de moure en una línia on hi hagi menys presència de les empreses però més presència de les persones a títol individual i més aportació del sector públic. El que està clar és que el sistema que tenim ara, amb la llei a la mà, és correcte, però en la pràctica no està funcionant, i, per tant, calen més mitjans en la línia de les 50 propostes que apunta el president Mas.

Creu que aquesta proposta de més finançament públic serà acceptada per la ciutadania?

Segurament no cal que plantegem això ara, en què les urgències són unes altres, però hem de plantejar-nos un horitzó més a mig termini de com volem finançar la democràcia. La democràcia costa diners i hem decidir entre tots com volem finançar-la. Al final seran els ciutadans qui decideixin si prefereixen que una part dels seus impostos serveixin per finançar els partits polítics o si prefereixen que les grans corporacions influeixin més del que influeixen ara en la vida ciutadana.

Per acabar, s’atreveix a posar data a la consulta?

No ho sé, sóc incapaç de saber-ho, però crec que el “tenim pressa” és un bon hashtagperò no és una bona manera de fer política.

 

Digues què en penses

*

*