ELS NOUS LERROUXISTES

candel

Com molt bé ha sabut explicar l’Andreu Domingo, en el seu imprescindible ” Catalunya al mirall de la immigració. Demografia i identitat nacional.“, la immigració és un element fundacional de la nació catalana actual; no ens podem imaginar la Catalunya d’avui sense el flux migratori que ha anat modelant el país des de principis del segle XX fins avui. Fins i tot podríem anar més enllà i recordar el significatiu corrent migratori occità i francès del segle XVII que evoquen els Bonet o Cornet que circulen pel nostre país. I és que Andreu Domingo és deixeble d’una de les persones sàvies d’aquest país, l’Anna Cabré, que és qui millor ha estudiat la demografia catalana. La Cabré, en el seu memorable “ El sistema català de reproducció”, va explicar que la combinació d’un baix de nombre de naixements i un intens flux migratori en temps de bonança expliquen la conformació de la població catalana des del segle XVII.

Tot plegat hagués pogut comportar que el moviment social i polític que al llarg del segle XX  reivindicava la identitat catalana, la llengua, la cultura i la recuperació de l’autogovern tingués una base etnicista, que fomentés la por als immigrants com a base de la seva mobilització política, amb una concepció racial, inmóvil i essencialista del país. Però justament, passà el contrari. Al llarg dels anys 60 i 70, durant el franquisme, els catòlics i els comunistes, que aglutinaven els principals nuclis de l’oposició al franquisme, anaren construint, des del discurs i la pràctica, la idea d’un sol poble i feren popular l’expressió “és català aquell que viu i treballa a Catalunya i en vol ser-ne“. Tot un programa que resumia el país que es volia construir i que aspirava a a no conformar dues comunitats separades en funció de la llengua o el lloc de naixement. I aquesta ha estat la mateixa actitud amb la que la societat catalana ha afrontat el repte de les migracions del segle XXI.

L’aspiració a ser un sol poble tingué a l’escola i amb la immersió la concreció més rellevant en el terreny de les polítiques publiques. Una idea, per cert, com ens recordà molt bé amb el seu “ Nacionalisme i autogovern”, la Paola Lo Cascio, proposada per la gent del PSC i el PSUC.

I és que justament foren els comunistes durant el franquisme, la Transició i els primers anys de la democràcia els grans valedors, juntament amb CDC i el PSC, de la idea d’un país no fracturat per l’origen de la seva gent. Una fractura que, òbviament, reclamava sobretot una societat dinàmica en la que l’ascensor social funcionés i que exigia sí o sí, un Estat del Benestar de tall europeu.

Com tampoc fou casualitat que l’autor de l’emblemàtic i fonamental ” Els altres catalans”,  en Paco Candel, fos senador i regidor del PSUC durant els primers anys de la democràcia recuperada.

Tot plegat, en definitiva, ve a tomb del discurs lerrouxista que els dirigents estatals de Podemos estan injectant a la campanya electoral del proper 27 de setembre i el vergonyós silenci que fa còmplices als dirigents d’ICV i EUA.

Amb dificultats i clarobscurs, clar que sí, durant els darrers 50 anys ens hem esforçat molts en fer una Catalunya vàlida per a tothom. En Xavier Martinez Celorrio, amb els estudis que ha fet per la Fundació Jaume Bofill, ens ha aportat dades molt rellevants per a valorar l’evolució de la mobilitat social a Catalunya i que reforcen la idea d’un país integrador i inclusiu, certament ferit per la crisi d’aquests anys…

De moment són masses encara a la resta de l’Estat que mai ho han volgut entendre aquest manera de ser i d’estar i que haguessin preferit mantenir  a les persones arribades de les Espanyes i els seus descendents petrificades i recloses en les seves identitats d’origen. A mi mateix, d’origens murcians per part de l’avi patern, m’han preguntat a Madrid  sovint com era que un “xarnego” com jo era nacionalista…

I és que seria imprescindible que en Joan Herrera i la Dolors Camats, en Joan Coscubiela i en Joan Josep Nuet, per la memoria d’en Candel, d’en Benet, del ” Guti” i d’en López Raimundo fessin callar d’una vegada per totes als dirigents de Podemos que estan recollint el pitjor estil d’Alejandro Lerroux i Alfonso Guerra. En campanya no tot s’hi val i menys en nom de la justícia social.

Digues què en penses

*

*