Tècnicament el mètode de càlcul de les balances fiscals és pacífic a Catalunya. La metodologia utilitzada per l’equip del conseller Andreu Mas-Colell és la mateixa que fou dissenyada pel conseller Antoni Castells, del PSC, i els seus equips. Una metodologia compartida també a nivell de l’Estat, on s’han utilitzat els mateixos mecanismes quan, per primera vegada, l’any 2008, l’Estat publicà les balances fiscals, després d’una pila de temps de demandes reiterades per part de CiU i ERC al Congrés dels Diputats. Certament després del 2008 el govern espanyol no ha tingut cap interès en reiterar aquest exercici de transparència. Una pena. Sense la transparència de les balances fiscals qualsevol discussió sobre el sistema de finançament,o sobre els objectius de dèficit públic, es pot convertir en un enorme disbarat  tal i com tornem a veure aquests dies amb les afirmacions de Monago i, lamentablement,  també d’Urkullu.

No deixa de sobtar-me -digueu-me ingenu!- que el debat polític a Espanya mai es faci des de les dades sinó només des de les opinions i els prejudicis. I realment en una discussió en la que els fets i les dades són irrellevants i que les opinions i els prejudicis dels que criden més ocupen tot l’espai, es fa pràcticament impossible resoldre res. És clarque segurament es tracta d’això; de no resoldre el dèficit fiscal que patim catalans, però també valencians i illencs. Alguns hi surten guanyant.

Balances fiscals 2010  

L’anàlisi de les polítiques basat en la idea del xoc de generacions em sembla pervers. Fonamentalment qui el predica no acostuma a proposar com pretén garantir o millorar el futur de les noves generacions sinó d’insistir en els suposats privilegis dels adults o dels jubilats d’avui.

Fa temps que alguns en parlen, per exemple, quan analitzen el funcionament present i futur de l’estat del benestar.

Respecte als que avui són jubilats, que fonamentalment ho són les generacions que patiren el desastre de la guerra i el franquisme quan eren nens i joves, denunciar els seus privilegis em sembla excessiu. Certament en aquests 35 anys s’ha consolidat un sistema públic de pensions que ha millorat considerablement la situació econòmica dels jubilats i ha reduït de manera significativa el risc de pobresa entre els majors de 65 anys, però, també és cert que la pensió mitjana no es res de l’altre món i que moltes dones que viuen soles, en especial vídues, viuen per dessota de la mínima dignitat que podríem exigir a una societat decent.

És veritat que també en aquests anys s’ha generalitzat l’accés universal al sistema de salut i que els pensionistes han pogut tenir els fàrmacs necessaris al seu abast. Certament l’esperança de vida després dels 65 anys ha crescut i que el sistema necessita canvis i reformes per a millorar la seva racionalitat, però a Catalunya gastem en sanitat per dessota de la mitja europea i en qualsevol cas millorar l’assistència sanitària de les persones grans es un èxit col.lectiu dels que ens hauríem de sentir orgullosos.

I, certament, abans de l’esclat de la crisi es volgué donar un impuls a les polítiques vinculades a les necessitats de les cures de llarga durada i d’atenció a la dependència. És molt evident que la denominada llei de la dependència s’ha hagués pogut fer millor, i alguns ho diguérem des del primer moment, però també és cert que pretendre resoldre aquestes necessitats amb el model familiarista, o sia que les dones o filles es facin càrrec dels dependents, no te futur ni present; els estils de vida de la gent van en un altre sentit. I és també cert que som dels països del nostre entorn que menys invertim en polítiques basades en serveis a les persones grans, que per altra banda generen ocupació com han demostrat els països escandinaus.

Tot plegat no treu la necessitat de fer reformes. Tot el contrari. L’Estat del Benestar té per endavant l’enorme repte econòmic que es deriva de la jubilació dels ” baby boomers”, que som aquells que hem nascut entre mitjans dels anys 50 i els primers 70. En els darrers anys s’han fet importants reformes en matèria de pensions i en caldrà fer més. I també en l’àmbit de la salut i l’atenció a la dependència

Però feta aquesta darrera consideració, vull posar en valor , i molt, la responsabilitat de les generacions d’adults d’avui amb els nostres pares i avis. Ells ho passaren pitjor que nosaltres i gracies als seus esforços nosaltres hem viscut millor que ells. M ‘agradarà pensar que gracies als nostre esforços, el futur dels joves pot ser millor que el nostre present. Encara hi som temps. No crec que calgui denunciar sobreproteccions que estan en l’imaginari d’alguns sinó invertir en allò que garanteix la prosperitat de les nacions que és l’educació des ben petits i la formació al llarg de tota la vida. Aquesta és la nostra responsabilitat.

Avui celebrem el Dia d’Europa i, certament, hem de recarregar molt les piles si volem mantenir les nostres conviccions europeïstes.

La incapacitat de donar una resposta compartida a la tremenda crisi social i econòmica que estem vivint, l’allunyament progressiu  entre els europeus del nord i del sud, l’auge dels populismes de tota mena, l’increment de la xenofòbia, la mediocritat dels lideratges polítics i l’aproximació burocràtica de les institucions europees als reptes col·lectius conformen un paisatge que convida a l’escepticisme en el millor dels casos.

Però, en canvi, sabem que el model europeu és el model bo i que els valors i les idees que han conformat el millor d’Europa inspiren a tots aquells que arreu del món intenten fer societats més democràtiques, més lliures, més prosperes i més igualitàries.

En molts sentits, les reformes que promou el President dels Estats Units, Barack Obama, s’acosten al model europeu. O els paisos que, com Brasil, són referència a l’Amèrica Llatina tenen Europa com a model.

I sabem també que sols els països europeus no tenim futur en el nou món que està emergint; que només junts podrem garantir la democràcia, la llibertat , el benestar i la prosperitat de les generacions futures.

Tot plegat, i com no podia ser d’una altra manera, té a veure amb la política; la política és també, i molt, un relat al voltant d’on venim, on som i cap on anem i el relat europeista necessita un nou impuls.

En Mark Leonard i en Hans Kundnani, de l‘European Council of Foreign Relations, ens ofereixen, per exemple, un bon relat contra el tòpic de la decadència europea. Val la pena fer-li una ullada. Tenim actius, idees i propostes poderoses.

I seria bo, també, que no confonguéssim Europa amb les polítiques que la Unió i els Estats membres estan desenvolupant. El problema no es tant Europa com a projecte sinó l’enfocament equivocat de les polítiques posades en marxa per a combatre la crisi. I les polítiques europees depenen d’allò que voten els seus ciutadans quan escullen els seus parlaments, però també del conjunt dels europeus quan l’any vinent anem a escollir els diputats al Parlament Europeu. És la política, estúpid, hauríem d’exclamar, i no pas Europa.

A Catalunya, des del referèndum de 2005 sobre la ratificació de la constitució europea, hem deixat de parlar, discutir i proposar res sobre Europa. O bé assumim de manera acrítica l’ortodòxia econòmica que ens empobreix o bé destil·lem un discurs antieuropeu que només ens condueix a la frustració i l’inacció.

Des d’aquest punt de vista les eleccions al Parlament Europeu de maig de 2014 no poden ser només unes eleccions sobre el dret a decidir dels catalans. Han de ser també unes eleccions sobre una certa idea d’Europa i sobre la política que proposem per a Europa. I és que allò que farà que Catalunya sigui escoltada serà sobretot la nostra capacitat de pensar i proposar un futur de Catalunya en el context del futur que volem per al Vell Continent.

Més enllà de la crisi que estem patint, fenòmens com el canvi climàtic i l’envelliment de les societats obligarien a promoure polítiques substancialment diferents a les de la simple i estúpida consolidació fiscal en la que estem immersos des de fa tres anys.

Fa uns dies en Josep Oliver participà en una trobada del Grup Repensar les Polítiques Socials, que empara el Centre d’Estudis Jordi Pujol, per presentar el seu estudi sobre el canvi demogràfic i la taxa d’atur en la perspectiva del 2020.

Val la pena fer una ullada a l’anàlisi d’Oliver. No estem parlant de prediccions a curt termini, sinó de xifres que esdevindran realitat demà passat.

Respondre al repte d’una societat que envelleix amb una política de pensions, salut i cures de llarga durada justa i sostenible, reciclar professionalment a milers de persones sense feina si no volem tornar a dependre en exclusiva dels fluxos migratoris quan l’economia torni a tirar, promoure un creixement més basat en la creativitat, el coneixement i el valor afegit que no pas en sectors intensius en ocupació i  impulsar una política de suport a les families amb fills petits, són reptes que no tenen a veure amb un futur més o menys incert, sinó amb una nova realitat que ens espera al girar la cantonada.

Crònica d’en Josep Maria Canyelles de la sessió del Grup Repensar

Ara  he acabat el voluminós “Quaranta anys d’advocat. Història del meu temps 1894-1936“. Val la pena. És un recorregut per la historia de Catalunya en el període que va de l’emergència del catalanisme com a moviment polític a principis del segle passat fins l’esclat de la guerra civil, escrit per un home que visqué des d’una privilegiada primera fila els fets més rellevants d’aquells anys.

Hurtado, catalanista, demòcrata, republicà, d’una esquerra liberal, ens esbossa un quadre lúcid i escèptic sobre uns anys intensos i determinants en la nostra historia col.lectiva. I ho fa des d’un compromís inequívoc amb el país i la democràcia i amb la capacitat de diàleg i entesa amb els altres.

Les seves memòries són un delícia. Ens saben traslladar la força renovadora i brillant dels anys d’emergència del catalanisme , amb el moviment de la Solidaritat, fins a seguir amb pena i preocupació tota la dinàmica que anirà conduïnt a l’esclat de la insurrecció militar de juliol del 36.

Que en podem aprendre avui d’Hurtado?

Doncs que la frivolitat, l’oportunisme, el tacticisme partidista i un sentimentalisme polític mal portat són febleses que la societat política continua patint avui però  que quan el catalanisme ofereix un projecte regenerador, útil per a la societat, democràtic en el fons i la forma, constructiu i capaç de sumar, de qualitat i seriós, som  imbatibles.

Em sorprèn que tots plegats haguem reivindicat tan poc homes com Hurtado.

Amb perdò i tot el respecte del món, però en els temps que vivim necessitem més inspirar-nos amb els valors i les actituds de l’Amadeu Hurtado que no pas d’en Miquel Badia.

Retrat d’Amadeu Hurtado, per en Francesc X. Puig Rovira

Certament el govern espanyol està constrenyit en la seva acció política economia pels límits que la fins ara ortodòxia imperant a la Unió Europea ha prescrit de manera estúpida, però també és veritat que el govern espanyol aprofita les circumstàncies per infligir reformes que responen a una determinada concepció ideològica. Es tracta d’un producte ideològic molt sui generis, que barreja centralisme, corporativisme i neoliberalisme…amb resultats desastrosos a curt i mig termini.

Des d’aquest punt de vista, la reforma de l’Administració Local que proposa el govern del PP en pot ser el paradigma més evident.

Es trasllada a l’opinió publica una imatge distorsionada de la realitat econòmica municipal, obviant que l’endeutament  públic de les entitats locals està al voltant del 4% del PIB estatal, mentre que el dèficit públic assolí el 2012 el 0,3% i serà del 0% per el  període 2013-2015.  La pretensió del PP és la d’encongir i coartar l’acció dels ajuntaments en la prestació de serveis a la comunitat, des de la convicció que aquests han de tenir un pes mínim en la vida col.lectiva

La reforma, feta en els despatxos, allunyada de la realitat, topa a Catalunya amb la realitat d’un món municipal que està jugant un paper fonamental en el manteniment de la cohesió social i que podria esdevenir un instrument decisiu en la reactivació i dinamització  econòmica del país, en la direcció del millor municipalisme que aquest país ha tingut en aquests darrers 30 anys.

Aquests mesos estem veient sovint que les respostes les estan donant els ajuntaments;  en Joan Mora, l’alcalde de Mataró, ocupant-se de l’estafa de les preferents, en Xavier Trias, a Barcelona, augmentant les inversions en política social, en Marc Castells, d’Igualada, maldant per aconseguir inversions al seu municipi, o la Neus Lloveras, de Vilanova, dinamitzant la façana marítima de la capital del Garraf, per citar uns pocs exemples de dotzenes que en podríem trobar arreu del país.

Segur que l’administració local necessita una posada al dia a fons, i és molt obvi que s’ha produït casos de malbaratament i mala gestió que han provocat una veritable alarma social, però uns ajuntaments més febles faran més difícil la recuperació econòmica, la prestació de serveis de qualitat arreu del territori i el manteniment de la cohesió social en aquests temps tan difícils.

Esperem que el PP es faci enrere finalment i que el Govern i el Parlament de Catalunya i les entitats municipalistes donin una empenta a una  reforma local catalana que modernitzi, enforteixi i racionalitzi els nostres ajuntaments.

No se si és matusseria o represàlia, però la no renovació de la càtedra Príncep d’Astúries a la Universitat Georgetown, a Washington,  a la professora Clara Ponsatí per les seves idees és tot un compendi de les actituds amb les que les elits de l’Estat espanyol estan responent al procés català obert després de l’11 de setembre del 2012. Cap gest o actitud de conciliació, reconeixement o recerca d’una solució pactada, sinó amenaces, més o menys evidents, guerra bruta i represàlies, que cerquen crear por i desconcert entre la ciutadania catalana.

La cultura política espanyola de fons continua sent autoritària. Més de 30 anys de democràcia liberal no han corregit tendències molt poderoses.Es tracta del pes del franquisme, però d’alguna cosa més que es remunta a la naturalesa política del poder que s’ha anat conformant al llarg del temps al centre de la península ibèrica. En Vicens Vives en parlava, interpretant el conflicte espanyol com el xoc entre el pactisme de les institucions de la Corona d’Aragó i l’autoritarisme castellà.

En qualsevol cas, foragitar la Clara Ponsatí de Washington és un exponent més de l’enorme dificultat a l’hora de trobar una sortida democràtic al desafiament democràtic que hem plantejat des de Catalunya.

La Clara Ponsatí és una dona intel·ligiblement i lúcida. Rellegir avui alguns dels seus escrits ens és útil. Sobretot a nosaltres.

Pregunta escrita de la diputada al Congrés Mercè Pigem 

El Tercer sector necessita urgentment un pla de rescat. Fa temps que ho venim reclamant. La política de consolidació fiscal que les administracions públiques fa uns quants anys  venen aplicant i que han afectat de manera molt significativa a la política de subvencions dels governs, la desaparició de les obres socials de les caixes que han estat fonamentals en moltes comarques del país i la disminució del nombre de socis d’una part no menor del teixit associatiu, estan posant en risc el Tercer Sector, els serveis que presten i la cobertura de les necessitats socials que té encarregat resoldre o minorar  No hem de caure en cap alarmisme, però la crisi s’està emportant per endavant iniciatives socials que ha costat anys i panys consolidar, s’està posant en risc l’atenció dels col·lectius més vulnerables i s’està afeblint el capital social de la societat catalana.

Cal una actuació urgent. Potser arribarem tard per alguns, però es necessiten durant les properes setmanes iniciatives decisives que permetin evitar la fallida de moltes entitats. Bona part del problema d’aquestes són els deutes de les administracions de la Generalitat i els ajuntaments.  I fou una pena, i un error, que el Tercer Sector no es pogués beneficiar del denominat Pla de Proveïdors, que posà en marxa el Govern de l’Estat a principis de l’actual legislatura, i que va permetre eixugar el deute de milers d’autònoms i empreses.

Ara hem recollit les demandes de la societat civil i hem presentat al Congrés dels Diputats una iniciativa que reclama al Govern de l’Estat que incorpori el Tercer Sector al Pla de Proveïdors.  No es pot perdre el temps. Hi ha massa coses en risc.

Proposició no de Llei 

Deutes amb el Tercer Sector a Catalunya

Deutes amb el sector de la discapacitat arreu de l’Estat

La nova reforma de les pensions que el Govern de l’Estat ha aprovat és injusta i innecessària.

Injusta en la mesura que castigarà a les persones que, després de llargues carreres de cotització, perden la feina prop dels 60 anys i no en poden tornar a trobar. Recordem una dada realment esfereïdora:  si a finals de 2007 el nombre de persones sense feina més grans de 55 anys eren al voltant de les 131.000, avui ja en són més de 530.000. La immensa majoria d’aquestes persones estan convençudes que no tornaran a trobar a feina. O bé perquè el sector on han treballat tota la vida, no tornarà a crear tanta ocupació; o bé perquè els seus coneixements i habilitats han quedat desfasats o bé perquè les empreses, massa sovint, ni entrevisten un candidat que supera la cinquantena.

Si, a més, el govern espanyol en aquest reial decret aprofita i endureix el requisits per accedir al subsidi de més de 55 anys, retalla els recursos de les polítiques de reciclatge professional i recol·locació d’aturats i ha liquiditat els incentius al manteniment  i la creació d’ocupació per a treballadors de més edat, una reforma d’aquest tipus és d’una enorme crueltat.

Tenim un problema d’atur entre els joves, certament; especialment per aquells joves amb menys formació i menys experiència laboral; i és un desastre per a un país que els seus joves més formats hagin de marxar fora a buscar les oportunitats que aquí no troben. Però la gent jove té tota una vida per endavant i les segones i terceres oportunitats vitalment són possibles i les carregues i responsabilitats sovint menys pesades. Els treballadors  de més edat tenen menys marge vital i sovint més carregues familiars i hipoteques personals.

I és clar que necessitem anar allargant l’edat efectiva de jubilació, reduir les jubilacions anticipades (ara al voltant del 40% dels treballadors es retira abans dels 65 anys, però des de 2005 s’ha anat disminuint aquest percentatge) i promoure que la gent voluntàriament treballi més enllà de l’edat legal de jubilació.

Plantejar ara, però, un paquet de reformes tant durs no toca. Cal continuar promovent canvis en el sistema de pensions per adequar-lo a la revolució demogràfica, a les transformacions del món del treball i dels estils de vida de la gent, en el context d’una economia altament globalitzada? Segur que sí, però no d’aquesta manera i menys en aquesta conjuntura.

Article de Sergi Jimenez sobre la reforma al blog ” Nada es gratis”

Anàlisi del Catedràtic Eduardo Rojo

Posició de CCOO

La meva resposta acostuma a ser semblant; abans del 25 de novembre hi ha havia incredulitat, estupor i preocupació; a partir de les eleccions al Parlament, tranquil·litat. Estan convençuts que el procés ha quedat tocat i que naufragarà. Només els més lúcids reconeixen, però, que la qüestió de fons, que llegeixen com l’allunyament del gruix de la societat catalana d’un projecte espanyol compartit, continuarà existint, amb independència del fracàs del procés sobiranista.

Certament, tal i com els fets es van esdevenint a Catalunya em temo que acabarem donant la raó a aquells que creuen que el 25 de novembre va anar malament per a les aspiracions nacionals de Catalunya.

Un procés de la dimensió històrica com aquell, que emergia després de la històrica manifestació de l’11 de setembre, demanava molt muscle polític si aspiràvem a l’èxit. I el muscle, o bé el tenia la forca política que aspirava a liderar el procés i que s’hi va posar al davant , o alternativament existia una coalició amplia i plural de forces que, des de sensibilitats diferents, apostaven de manera clara pel dret a decidir. Si aquesta segona opció s’imposava caldria molta generositat i intel·ligència col·lectiva per guanyar el combat.

Certament, els resultats no foren bons per a CiU. Varem perdre vots i escons. I en sortirem afeblits de la cita electoral. La força guanyadora no tenia el muscle suficient per liderar el procés ella sola. Els sobiranistes varem fer una lectura positiva dels resultats; el conjunt de grups que apostaven pel dret a decidir representava una majoria molt àmplia de la societat. El muscle havia d’estar, doncs, en aquesta coalició, que anava des d’UDC i CDC fins a ICV-EUA, ERC i el PSC. Aquestes forces defensem el dret a decidir, que és la nova centralitat nacional de la política catalana i al voltant de la qual havien de pivotar les esperances i energies desencadenades a Catalunya en els darrers mesos.

Aquests dies, però, estem veient que la coalició favorable al dret a decidir ,en la política real i  operant en el Parlament, és tràgicament feble i que continua sotmesa al tacticisme partidista. En el debat sobre els comptes per al 2013 els arguments són mes propis de l’estira-i-arronsa habitual entre govern i oposició que  no pas  la discussió d’un pressupost en un moment tant excepcional, tant per la dimensió de la crisi com per la magnitud del repte nacional plantejat, que reclama l’esforç i la responsabilitat de tots.

L’emergència social i econòmica que viu el país demana unitat i el procés a favor del dret a decidir un enorme muscle polític al voltant d’una coalició amplia i poderosa. No hi veig una cosa ni l’altre. El país s’aboca al risc de la paràlisi i de la frustració. Un país que te un parlament que no es capaç d’aprovar un pressupost en aquest context no és país seriós i que es faci respectar. Difícilment som creïbles alhora de plantejar un procés emancipador en aquestes condicions.

Potser a Madrid tindran raó.