LA CRISI DELS REFUGIATS O LA DIMENSIÓ MORAL D’EUROPA

Europa ha viscut entre la impotència i la perplexitat la crisi dels refugiats, però feia ja uns quants anys que la situació al Pròxim Orient, amb les guerres d’Irac, Síria i Iemen, al Nord d’Àfrica amb la desaparició de l’estat a Libia, i a l’Àfrica subsahariana, amb països en crisi i conflicte permanents, ens advertia que davant les nostres fronteres centenars de milers de persones havien hagut d’abandonar les seves llars a la recerca d’un nou futur. Les dramàtiques morts al Mediterrani o la situació a les ciutats de Ceuta i Melilla, amb vulneracions constants i continuades dels drets humans, no són d’avui. Als europeus ens ha semblat que podíem viure com si allò que succeïa al nostre entorn més immediat no ens afectes, sense ser conscients que inevitablement conflictes tan llargs en el temps i tan a prop de les nostres fronteres ens acabarien desbordant.

A Grècia feia temps ja havia de fer front al’arribada dels refugiats a les seves illes, però no ha estat fins l’arribada de milers de persones a Hongria que Europa ha assumit la dimensió de la crisi. S’ha arribat molt tard, però també malament. El regateig en l’assumpció de responsabilitats comunes, el discurs xenòfob de determinats dirigents com l’hongarès Orban o la lentitud en la posta en marxa dels compromisos assumits fa unes setmanes, tal i com acaba de denunciar la Unió Europea, són l’expressió de com de malament els governs europeus han reaccionat un cop la situació s’ha fet insostenible. Certament la societat civil i molts poders territorials , més propers a la ciutadania,han reaccionat d’una altra manera. L’energia solidaria i positiva és enorme i caldrà saber canalitzar-la.També Angela Merkel ha estat audaç i compromesa. Però avui el més calent està a l’aigüera i l’hivern ja és aquí…

Cal una resposta urgent i immediata, però calen també transformacions més profundes.

Apunto, sense ànim de ser exhaustiu, algunes idees:

1-El sistema comú d’àsil europeu ha col·lapsat; segurament ja estava tocat abans de la crisi, però ha sigut incapaç de fer front al que hem viscut aquestes setmanes i mesos darrers. De fet, el sistema europeu deixava en mans dels Estats el determinar la condició de refugiat, sota uns estàndars comuns europeus, i feia assumir a aquest Estat totes les obligacions que es deriven respecte un refugiat reconegut com a tal. Un sistema doncs que feia en la practica que fos el primer Estat al que arribava un demandant d’asil el que hagi d’entomar totes les obligacions respecte aquella persona si la seva sol-licitud de protecció era acceptada, circumstancia que fa en la pràctica la política d’asil continua sent més dels Estats que no pas del conjunt Europa. Aquest plantejament és evident que no ha pogut resistir aquesta crisi. Toca abordar una reforma a fons del sistema que el faci efectivament més europeu. Les propostes concretes s’han plantejat i van en la direcció  de distingir  entre l’Estat on s’esdevé la sol.licitud de protecció i l’Estat on finalment residirà i s’acollirà el refugiat si veu acceptada la seva sol.licitud, fent a tots els Estats corresponsables d’aquesta política. Es tracta de protegir el principi de lliure circulació, essencial en el projecte europeu, i de fer efectiu el dret a la protecció internacional, consubstancial als valors que sustenten Europa, sense carregar en exclusives als Estats membres que són la frontera de la Unió Europa les responsabilitats i obligacions en aquest camp, però també d’evitar que les persones que cerquen refugi i empara hagin de dependre de les mafies.

Un plantejament d’aquest caire també obliga tant a reforçar els països limítrofes dels conflictes i la seva capacitat d’acollida, alhora que les polítiques de reasentament i reubicació dels refugiats són efectives i els passadissos humanitaris funcionen de manera àgil i ordenada.

2- En el cas de l’Estat espanyol, la crisi dels refugiats plou sobre mullat. El sistema d’asil espanyol és certament mesquí, opac i centralitzat en la seva política d’acollida i vergonyant con funciona  a les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. Mesquí tant per l’escàs nombre de persones a les que Espanya reconeix l’estatus de refugiat com per la lentitud de les tramitacions, amb la conseqüent desprotecció que es crea en les persones refugiades durant tant de temps. Espanya va rebre 5.947 peticions d’asil l’any 2014 segons CEAR;  la major part, 3.961, es van presentar un cop la persona arribà a territori espanyol; 1.033 a les fronteres, 587 a un Centre d’Internament d’Estrangers i 314 de l’una ambaixada. De les 3.614 resolucions dictades durant l’any 2014 per Espanya sobre protecció  internacional, l’Estat  en va denegar el 56%. El Govern només va donar el seu vistiplau al 44% de les peticions que va tramitar, representant només el 0,9 del conjunt de persones reconegudes com asilats a tota la Unió Europea. Els tràmits es poden allargar fins a tres anys i mentre la persona es troba en una situació d’enorme vulnerabilitat. Opac i centralitzat en la mesura que les administracions competents en àmbits claus en la integració dels refugiats com l’accés a l’educació, la salut, els serveis socials o la vivenda estan al marge del funcionament d’un sistema que depen en la practica del  Ministeri de l’Interior. I, finalment, la situació a les places espanyoles del Nord d’Àfrica no resisteix una auditoria en drets humans; els centres d’acollida col·lapsats, la discrecionalitat i els abusos de les autoritats marroquins, que són les que en la pràctica permeten o no l’accés dels refugiats a la frontera espanyola,són enormes i els mitjans amb els que es gestionen les sol.licituds de protecció escassos i limitats. Una vergonya enorme.

Toca a doncs una revisió a fons del sistema, dotant-lo de mitjans i transparència per tal de garantir que les obligacions internacionals que té l’Estat espanyol com a signant de la Convenció de Ginebra del 1951 es compleixin de manera escrupolosa.

I toca fer un considerable esforç per a sensibilitzar a la ciutadania sobre l’asil i el refugi, segurament el gran desconegut a Catalunya i a Espanya en relació als fluxos de persones que arribem d’altres països. Segurament amb una societat més coneixedora del que suposa la condició de refugiat, que conegui les raons i causes que expliquen el perquè les persones escapen del seu país, que ens recordi el drama de molts dels nostres besavis, avis i pares a l’acabar la guerra del 36-39 i que assumeixi el llegat dels valors humanístics que van fer possible la Convenció de Ginebra al finalitzar la Segona Guerra Mundial, el dret d’asil seria més fort també entre nosaltres i la prevenció davant el risc de l’esclat de la xenofòbia més solida.

3- Finalment, la crisi dels refugiats ens ha tornat a recordar que vivim en un món global i interconnectat i que les tragèdies que s’esdevenen en altres països poc o molt ens acaben afecten. La frontera entre la política exterior i la política interior es difumina. Que les nostres obligacions internacionals en matèria de desenvolupament econòmica i social i promoció de la pau, la democràcia i els drets humans a l’Africa o Àsia no són la cirereta del pastis d’una política publica d’afers exteriors sinó que són absolutament estratègiques també per a garantir l’estabilitat i la seguretat de les nostres socials i una obligació ètica en un món que aspirem que sigui més just. I és que la crisi dels refugiats és també una discussió sobre l’ànima del projecte europeu i de les societats nacionals que conformem Europa. De com tractem aquesta crisi i els refugiats diu molt de que som i que aspirem a ser.

Digues què en penses

*

*