LES INVERSIONS EN INNOVACIÓ SÓN GARANTIA DEL PAGAMENT DE LES PENSIONS

 

Fa uns dies varem mantenir una bona sessió de treball a la seu del Partit Demòcrata sobre els reptes de les polítiques d’innovació que té el país. Fou una sessió ben aprofitada i inspiradora, que va tenir com a protagonista principal en Xavier Ferràs, una de les persones del nostre país amb la mirada més lúcida sobre allò que necessitem per encarar amb èxit el nostre futur col·lectiu des del punt de vista de la millora de la competitivitat industrial. I fa uns quants mesos, amb en Lluís Torner de ponent, analitzarem les grans qüestions que afectaven a la política de suport a la recerca. Vaja, dues sessions de luxe, per a dos polítiques claus i complementaries entre elles i en els que hi juguem la prosperitat i el benestar de les pròximes generacions.

I és que no s’ha fet prou èmfasi respecte a les negatives conseqüències presents i futures que té la dràstica retallada de la despesa pública en R+D a l’Estat espanyol en els anys de crisis i respecte la manca d’una estratègia d’Estat compromesa amb la recerca. És rellevant destacar que les conseqüències no es limiten als investigadors, sinó que afecten directament sobre l’agenda social i econòmica de tot l’Estat, també per a Catalunya, per a les properes dècades.

Si en els pressupostos de l’Estat 2009 es preveia una despesa de 8.400M.€, de la qual es va executar el 79,5%, en els pressupostos 2017 la partida va ser només de 4.635M.€  L’execució no va arribar al 30% (despesa en R+D de 1.376M.€). Amb aquestes dades queda clar que l’Estat espanyol no ha aprofitat la crisi per impulsar canvis profunds en el model productiu, tal com diuen els manuals que cal fer en temps de crisi o com han fet tots els grans estat de la Unió Europea. De fet, cap altra de les grans economies europees ha reduït la despesa pública en R+D durant aquest període, al contrari. A l’Estat espanyol, amb dades de 2017, la despesa en R+D representa l’1,2% del PIB, quan la mitjana de l’OCDE s’apropa al 2,5% i països com Alemanya o EEUU s’apropen al 3%. Divendres ho posava de manifest l’editorial de l’ARA, quan afirmava: “Les dades fetes públiques per Eurostat per al període 2007-2017 són decebedores: dels 28 estats membres de la Unió Europea (UE), només cinc països van reduir l’aportació en aquest camp crucial, entre ells Espanya” i els altres són Romania, Letònia, Irlanda, Luxemburg i Islàndia.

Resulta avui fonamental que una economia inverteixi en R+D? Com diuen els experts, la primera raó és perquè la competència global bàsicament és tecnològica. Avui una sola empresa, Amazon, inverteix en R+D un 40% més del que inverteix tota l’economia espanyola. I no cal parlar del creixement exponencial que manté aquesta entitat. Molt s’ha parlat sobre la qüestió de si la innovació creava o destruïa llocs de treball, el cert és que la major atracció d’ocupació la tenen els països que més inverteixen en R+D i que avui l’Estat espanyol és un exportador net de talent.

Una altra evidència és que el principal output de la innovació és la millora de la productivitat, i per tant de la competitivitat, i en conseqüència de la potencialitat d’exportar, de la capacitat de creació d’ocupació i d’ocupació de més qualitat. Millorar la productivitat a partir de la despesa en recerca i desenvolupament és un tema clau per a la nostra agenda social i això ens exigeix posar l’impuls de les polítiques en R+D entre les primeres prioritats de l’agenda política.

Tenim un futur immediat d’envelliment progressiu de la població i mantenim un sistema de pensions que segueix basat en el repartiment. Només fortes millores de la productivitat i de la competitivitat del país podran garantir un futur digne del sistema de pensions i això significa que, en bona part, l’estratègia i les inversions en R+D que fem ara i en els propers anys incidiran molt directament sobre l’agenda social del nostre país en les properes dècades. Aquesta és una prioritat clara per Catalunya. Més enllà del volum d’inversions en trens o carreteres, més enllà de l’augment immediat de les pensions o de la despesa sanitària pel 2019, és hora d’obrir una potent escletxa en les polítiques de curt termini que solen acompanyar les polítiques pressupostàries i explicitar la prioritat del país per establir una estratègia plurianual per a la recerca i la innovació. Del seu èxit en dependran en bona part la ocupació del futur i la capacitat de finançar les pensions i l’agenda social en les properes dècades.

Digues què en penses

*

*