NECESSITEM UNA RECUPERACIÓ SOSTENIBLE I QUE ARRIBI A TOTHOM

new dealÉs innegable, la recuperació econòmica és una realitat; els indicadors claus (creixement del PIB, creació de nous llocs de treball, reducció de l’atur,…) són clarament positius des de ja fa uns quants mesos. Però certament, els problemes de fons del nostre mercat i que, en part, expliquen el camí que ens va conduir a la Gran Recessió continuen allà, amenaçadorament pendents de resoldre’s.

Podem apuntar-ne alguns, sense ànim de ser exhaustius, que hauríem de centrar la nostra atenció i preocupació.

– L‘atur de llarga durada (aquella persona que porta més d’un any sense feina) tendeix a créixer, especialment entre els treballadors de més de 45 anys i amb nivells de formació baixos. Atur de llarga durada i baix nivell formatiu van lligats. Estem parlant d’un 14,6% d’atur de llarga durada en el conjunt de l’Estat, que és més que del doble que la mitjana de la Unió Europea. Hem de recordar que la taxa d’atur d’aquells que només tenen estudis primaris (38,07%) és 2,7 vegades superior a la taxa d’atur d’aquells que tenen estudis superiors (14,29%). I que un 54% de les persones aturades tenen una educació inferior a la secundària. En el cas de les persones que porten dos anys sense feina, el 60% no han acabat l’educació secundària. Gairebé el 70% de les persones aturades que només tenen l’educació primària porten més d’any sense feina. I més enllà d’aquestes xifres, caldria afegir l’obsolescència professional de molts d’aquests aturats, el fet que aquells sectors o  empreses on treballaven ja no existeixen o no ocuparen tanta gent com abans.

Es obvi que es necessita un pla de xoc per a reactivar a totes aquestes persones, que combini formació, reciclatge professional, orientació i creació d’ocupació. Cal actuar de manera contundent i urgent per capgirar aquest drama que afecta a centenars de milers de famílies, que té  conseqüències colossals per al conjunt de la societat a mig termini, amb el corresponent increment de la pobresa infantil i l’augment de les desigualtats. Sense mesures excepcionals, el creixement econòmic no donarà feina a tots aquests aturats. Fins i tot, podríem començar a trobar-nos, de manera massiva, amb la combinació d’un alt atur de llarga durada i alhora amb demandes de treballadors no satisfetes per manca de gent preparada per a determinades activitats. El repte és immens i la fallida reforma del sistema de formació per a l’ocupació, la pendent modernització dels serveis públics d’ocupació i el feble model de cooperació public-privat, són uns molt mals símptomes alhora de prendre’s seriosament aquesta qüestió.

-Com apunta molt bé el Catedràtic d’Economia, Josep Oliver, estem de nou perdent empenta en el creixement de la productivitat per ocupat; el PIB creix l’1,6% però l’ocupació un 2,6%… Això vol dir que estem creant ocupació de baix valor afegit per ocupat i que el patró de creixement que es va desenvolupar des de mitjans dels 90 fins la caiguda de Lehman Brothers pot estar reproduint-se. tot plegat sense oblidar que la nostra productivitat està lluny encara dels països més avançats i amb els que hem de competir en béns i serveis si volem finançar un Estat del Benestar avançat i sòlid.

Des d’aquest punt de vista les inversions en les persones, el capital humà de les empreses, la innovació i els esforços en investigació i recerca són i seran cada vegada més claus.

– La devaluació salarial fou inevitable durant els anys de la crisi; sense política monetària, una economia com l’espanyola no tenia masses alternatives si volia recuperar la competitivitat dels seus productes. Un criteri compartit, per cert, per economistes d’esquerres com Paul Krugman. Però avui, els ajustaments salarials ja no poden ser la resposta si volem un creixement robust, sostenible i equitatiu. Com apunten els economistes de FEDEA, els baixos salaris castiguen als nous treballadors contractats, amb caigudes dels sous en cinc anys del voltant del 15% i  els salaris més baixos han estat proporcionalment més rebaixats que els salaris més alts durant aquests anys, amb el corresponent increment de les desigualtats; i cal remarcar la irrupció del fenomen dels “treballadors pobres”(gairebé el 16% de la població viu en llars on els adults treballen menys del 20% del seu potencial) ; tot plegat ajuda a l’extensió de la percepció social que els costos de la crisi s’han repartit de manera injusta.

El creixement salarial, sens dubte, ha de ser moderat i ha d’estar vinculat a la productivitat, garantint el poder de compra dels treballadors. En aquest sentit, el rol dels interlocutors socials és fonamental via la negociació col·lectiva i el model productiu determinant. Bons llocs de treball amb bon salaris acordats per empresaris i treballadors són la clau del progrés, el benestar i la igualtat dels ciutadans d’una societat avançada, però un sistema de garantia d’ingressos mínims, més enllà de la renda mínima d’inserció tocarà també plantejar-se.

– El pes de la contractació temporal en el mercat de treball continua sent una anomalia en el context europeu. És molt cert, que fou durant la dècada dels 90 que s’assoliren taxes record de temporalitat, amb més d’un 35% de treballadors amb contractes de durada limitada i que avui les xifres de temporalitat (24%) estan a nivells inferiors als existents abans de la crisi.  També és cert que el pes de sectors com el turisme poden explicar aquesta realitat, però la veritat és que la dualitat del mercat de treball castiga especialment als més joves, s’allarga durant massa temps, impedeix invertir en la formació de les persones i té conseqüències en l’àmbit social, com per exemple les baixes taxes de fertilitat de les dones joves.

El tractament de la temporalitat com a patologia del mercat del treball no ha acabat de funcionar, malgrat enfocaments diversos durant tots aquests anys (limitació de l’encadenament dels contractes, encariment dels costos d’acomiadament dels temporals i abaratiment dels costos d’acomiadament dels fixes, clarificació de les causes objectives d’acomiadament, subvencions per a la conversió de temporals a fixes…) i no sembla que la via del control i la sanció pugui resoldre el mal ús de la temporalitat. Hem d’afrontar canvis estructurals en la regulació de les indemnitzacions per acomiadament, que és una de les claus dels abusos que s’ocasionen.

El model austríac i italià, amb la creació d’un fons o “motxilla” per a finançar els acomiadaments és una resposta adequada i intel·ligent que hauríem de ser capaços d’incorporar al marc legal existent per a acabar amb la dualitat del mercat de treball.

L’economia segurament marxa millor però sense afrontar les qüestions de l’atur de llarga durada, els problemes formatius dels aturats, l’increment de la productivitat del teixit empresarial i la malaltia de la dualitat del mercat de treball, no podem parlar d’una recuperació sostenible i que arribi a tothom. Les idees hi són, els exemples existosos del nostre entorn també. Toca posar-s’hi.

Digues què en penses

*

*