NOTES PER AL DEBAT AL CONGRESO SOBRE LES PENSIONS

Les reformes del sistema de pensions entre 1995 i 2013 van ser resultat de recomanacions polítiques del Pacte de Toledo en seu parlamentària, l’acord entre els interlocutors socials i la posterior tramitació d’un projecte de llei, que reflectia aquest acord social i que durant la tramitació parlamentària era millorat pels grups parlamentaris. La reforma i la voluntat d’acord  social i polític eren allò que definia al Pacte de Toledo.

Va ser un bon mecanisme, que va permetre el desenvolupament d’importants i significatives reformes durant un període llarg de temps i que han estat fonamentals en l’ampliació de la protecció social del sistema de pensions i en la seva sostenibilitat financera. Però que a més tenia la virtut d’articular una doble legitimitat per la via l’acord social, protagonitzant pels interlocutors socials, i l’acord polític en seu parlamentària. Aquesta doble legitimitat permetia que les reformes es consolidessin en el temps, guanyant en estabilitat i provocant els efectes desitjats. Aquesta ha estat l’èxit del Pacte de Toledo pràcticament durant 2 dècades. Un èxit útil per als pensionistes i el conjunt de la societat, que donava tranquil·litat i assossec i permetia situar fora de la controvèrsia partidista la política sobre les pensions. Una proposta, per cert, en el seu origen de marcat accent català, de la mà de Miquel Roca.

Aquesta dinàmica de consensos i acords es trenca en la reforma que el Govern del PP va imposar, des de la seva majoria parlamentària, l’any 2013.  Per primera vegada des de 1995, una reforma en profunditat i substancial del sistema de pensions s’aprova sense acord amb els interlocutors socials i sense cap suport parlamentari més enllà del partit del Govern. El Pacte de Toledo, en esperit i fons, es trenca.

Però ja al 2011, el PP, en l’oposició, i per un mer càlcul electoral, decidí no donar suport a la reforma que promoguda pel Govern del PSOE, i fonamentada en l’acord amb els interlocutors socials, introduí rellevants reformes paramètriques en el sistema de pensions, claus per a la seva sostenibilitat i l’equilibri financer.

La reforma del 2013 no només trenca la lògica pactista del Pacte de Toledo, sinó que un dels pilars dels acords de 1995, la garantia de poder adquisitiu dels pensionistes per la via de la indexació anual de les pensions als preus és substituïda per un nou mecanisme que vincula l’actualització al equilibri entre ingressos i despeses del sistema en un període de temps determinat i que limita l’adequació de les pensions a les possibilitats pressupostàries. El canvi és significatiu, és de calat. La prioritat i el compromís ja no són el manteniment del poder adquisitiu dels pensionistes sinó l’equilibri financer del sistema. La virtut del Pacte de Toledo, garantir la sostenibilitat sense afeblir la suficiència de les prestacions, es trenca.

I l’absència d’acord i consens amb els interlocutors socials i polítics va posar data de caducitat a la reforma. Aquesta hora ha arribat.

El sistema d’actualizació que el PP ha aprovat és únic  Europa, on en la majoria de les ocasions la revalorització de les pensions té en compte  l’evolució els salaris i els preus i on la preocupació per l’empobriment dels pensionistes és rellevant. El sistema espanyol  per a res és transparent i intel·ligible per al ciutadà i no genera ni confiança ni tranquil·litat a la societat.

Aquesta realitat és agreujada per una evidència. La reforma del 2013 és profundament injusta. En escenaris econòmics amb la inflació desitjada pel Banc Central Europeu i davant la persistència del desequilibri financer del sistema de pensions, es condemna als pensionistes a la pèrdua del seu poder adquisitiu i per tant a l’inici de un procés d’empobriment. Això ja he passat el 2017 a Espanya; a Catalunya abans. Una pèrdua de poder adquisitiu, que per petita que sigui, és letal atur els pensionistes més modestos que viuen als territoris on la cistella de la compra és més cara i que pot marcar la diferència entre poder comprar carn o peix en el mercat o no.

Protegir als pensionistes de la inflació és fonamental; és el mínim exigible, perquè la inflació és el principal reg econòmic a què han de fer front els pensionistes i sobre el qual un pensionista, especialment aquells més modestos, no pot tenir capacitat de reacció. Per 2018, el compromís deu ser clar. Compromís absolut amb el manteniment del poder adquisitiu de les pensions des d’aquest mateix any 2018: 1,6- previsió del Banc d’Espanya- 1.5

I més enllà del 2018, ha d’articular-se un nou mecanisme de revaloració anual de les pensions, que tingui com a objectiu principal garantir el poder adquisitiu dels pensionistes.

Un mecanisme que vist l’experiència dels anys de la Gran Recessió ha de ser més flexible que una simple referència a l’evolució dels preus, i que ha de permetre que en temps de recessió les pensions modestes estiguin ben protegides i els pensionistes amb major poder adquisitiu comparteixin els esforços de contenció que siguin exigibles al conjunt de la societat. En temps de creixement econòmic i de la riquesa, els pensionistes han de poder beneficiar-se d’aquestes millores. Aquesta la proposta que defensarem en el Pacte de Toledo.

El sentit reformista del Pacte de Toledo ha de continuar. El repte demogràfic, la longevitat de la gent gran i les baixes taxes de fertilitat; un mercat de treball insuficient en qualitat i quantitat, les transformacions tecnològiques en marxa que transformen els nostres llocs comuns sobre el treball, els baixos nivells de productivitat, l’augment de les desigualtats són els reptes als quals cal donar respostes, com ha succeït i succeeix a la resta de les societats avançades d’Europa.

Tot això obliga a les reformes; que deuen ser consensuades perquè tinguin legitimitat i siguin acceptades pel conjunt de la societat, perquè durin en el temps i tingui els seus efectes; i han de ser justes. No podem demanar sacrificis certs a la gent gran d’avui, per beneficis incerts en el futur de les generacions més joves

Tenim propostes concretes: avançar en la separació de fonts de finançament, regular un nou factor de sostenibilitat més just, ampliar el període de càlcul de les pensions i donar llibertat d’elecció dels millors anys cotitzats, la reforma integral de les pensions de viduïtat i orfandat, promoure un bon i robust i universal sistema complementari de pensions, reconèixer millor les llargues carreres de cotització, destopar les cotitzacions i les pensions més altes. Certament hi ha una agenda reformista possible.

Digues què en penses

*

*