OBLIDAR LA POBRESA INFANTIL

Una vegada més els Pressupostos Generals de l’Estat mantenen congelada la prestació a fill a càrrec de la Seguretat Social en la quantia de 291 euros per fill a l’any per aquelles famílies amb ingressos inferiors als 11.500 euros anuals. De fet, aquesta quantia i aquests llindars d’accés venen sent els mateixos de manera interrompuda des de l’any 2000, amb un breu parèntesi entre 2008 i 2010 ,quan es va situar la xifra de la prestació en 500 euros anuals. Una vergonya. Una xifra ridícula que no ajuda a les famílies  més pobres amb fills i que oblida les necessitats de les famílies de classe mitjana.

No és tracta d’una qüestió menor i que ajuda a entendre perquè Espanya és un dels estats d’Europa amb un índex de pobresa infantil més elevat i des de fa més anys. Val la pena recordar que les darreres dades oficials de l’INE situaven l’any 2013, la taxa de pobresa infantil en un 26,7%, només per darrera de Romania i Bulgària. Però és que abans de l’esclat de la bombolla immobiliària i l’enfonsament de l’economia espanyola, les taxes de la pobresa infantil eren també de record, amb una taxa del 23,6% l’any 2007. Podem dir que tenin una pobresa infantil estancada al voltant del 25% dels infants; poca broma.

Per a fer front a les necessitats de les famílies amb fills, tant les famílies més pobres com les famílies de classe mitja, la majoria dels Estats avançats d’Europa tenen, i des de fa dècades, una prestació de la Seguretat Social per a fill de caràcter universal i amb unes quanties anuals al voltant dels 1.500 euros per fill. Es tracta de garantir que les famílies puguin fer front a les despeses que es deriven de la criança dels fills i que ho puguin fer sense que la situació laboral dels pares deixi els infants en situació de més vulnerabilitat i amb menys oportunitats d’una vida més sana i feliç. Per a les famílies amb un sol progenitor, on sovint es concentren les situacions de major vulnerabilitat aquesta mena d’ajudes són claus.

A l’Estat espanyol, els successius governs centrals, han optat per menystenir el problema de la pobresa infantil i les polítiques de suport a les famílies; i tampoc han tingut en compte les conseqüències de la pobresa infantil en el mig i el llarg termini per a la societat; i és que no és nomes que un infant pobre avui té més números de tenir menys oportunitats per acabar els estudis, trobar una bona feina o millorar els seu nivell social, sinó que els costos col·lectius de no tenir una robusta i solida de lluita contra la pobresa infantil i de suport a les famílies acaben sent més elevats que les implicacions pressupostàries d’una prestació per a fill a càrrec universal, o d’una bona política de guarderies, d’accés a l’educació en el temps lliure o de permisos paternals amplis. I és que la prosperitat a llarg termini d’un país està lligada a la educació i la feina de la seva gent i un país que es conforma que al voltant d’una quarta part de la seva gent sigui pobre, o sia mal formada i amb males feines, està frenant el seu creixement econòmic i les possibilitats de competir en un mon en el que l’èxit col·lectiu dependrà, fonamentalment, dels nivells formatius de la seva població i de les feines amb valor afegit.

Fins i tot podríem anar una mica més enllà i entendre que la millor garantia que tenim per a les pensions del futur és marcar-nos l’objectiu comú d’eradicar la pobresa infantil. I es que les nostres pensions dependran bàsicament de les feines i la prosperitat econòmica dels que avui son infants i joves.

De moment, a Madrid sembla que encara no se n’han assabentat. Una altra bona raó per a que la decisió la puguem prendre des de Catalunya.

Digues què en penses

*

*