PER UN GRAPAT DE VOTS

Durant la campanya electoral andalusa els candidats han exhibit una nova versió del més vell i ranci anticatalanisme. Massa sovint escoltem una retòrica i una gestualitat que omple el buit de propostes i projectes per a Andalusia. Quin poc respecte els mereixen els electors andalusos si davant la vacuïtat de les propostes d’aquests candidats tan sols se’ls ocorre mobilitzar els electors apel·lant als instints més primaris d’una part de la ciutadania! L’essència de la democràcia exigeix ​​la confrontació seriosa de projectes i alternatives legítimes, basades en la pluralitat de valors i interès d’una societat madura i no l’exhibició de prejudicis i tòpics. I tot per un grapat de vots.

Que el discurs anticatalanista obtingui rèdits electorals no és cap tòpic, sinó una variable constant en la política espanyola des de fa ja massa temps. Un exercici, aquest anticatalanisme, que no és exclusiu de la dreta nacionalista sinó que també és practicat sovint i amb similar dosi de demagògia per determinada esquerra. Els Ibarra i els Leguina d’abans, avui semblen reviure amb rostres més joves i de dona.


Els uns i els altres han d’estar convençuts, i els seus assessors i caps de campanya deuen aconsellar-ho amb manifest entusiasme, de situar en el punt de mira dels electors el català funciona en termes electorals. En aquesta ocasió, el Procés i els presidents Torra i Puigdemont han estat objecte de burles, amenaces, sarcasmes i insults, amb el prejudici sobre el català i el catalanisme com a teló de fons. En el passat van ser els presidents Pujol, Maragall, Montilla i Mas i les qüestions del finançament autonòmic, la inversions en infraestructures, el català a l’escola o els vots decisius dels nacionalistes catalans a les Corts Generals els arguments que es van utilitzar amb la mateixa finalitat . I sempre hi ha aquell dirigent andalús que exhibeix la seva indignació i el seu patriotisme espanyol acaba reclamant mà dura sense pietat, jurant el seu compromís en no rendir-se a les exigències catalanes i denunciant el xantatge dels sobiranistes catalans. Els uns i els altres competeixen en una cursa sense fi que hauria de provocar el rebuig dels electors. Però qui s’emporta la palma en aquest terreny amb diferència és el partit Ciutadans, que va néixer a Catalunya contra el catalanisme i els grans consensos de país, i que ha fet d’aquesta bandera el seu principal ariet a la batalla de la lluita per l’hegemonia a el camp de la dreta a tot l’Estat.

Certament aquesta pràctica política de la catalanofòbia té també el seu ressò a Catalunya i debilita les raons i els arguments dels que defensem que els problemes dels catalans no tenen a veure amb els espanyols sinó amb les institucions de l’Estat i els seus governants. El nacionalisme català ahir, cívic i democràtic sempre, i el sobiranisme català avui, amb el mateix compromís cívic i democràtic, mai ha buscat situar el conflicte entre Catalunya i l’Estat en el perímetre de la confrontació dels pobles. Tot el contrari. La immensa majoria dels ciutadans catalans hem buscat i busquem les solucions polítiques a les nostres demandes de reconeixement i justícia, des de la convicció que els pobles que convivim a la península Ibèrica tenim afectes i interessos compartits.

Continuar utilitzant la catalanofòbia com a instrument per aconseguir un grapat de vots és segurament l’acte més irresponsable que avui pot fer qualsevol líder polític que aspiri a trobar una solució democràtica i justa al conflicte amb Catalunya. Una catalanofòbia que a més sempre trobarà qui agiti l’odi i la por amb major eficàcia.
I és que la democràcia exigeix, ens exigeix, que més enllà del nostre interès electoral, prenguem opcions que responguin al sentit de la responsabilitat i la recerca de solucions als greus conflictes que afrontem.

Digues què en penses

*

*