QUI PERD ELS ORÍGENS, PERD IDENTITAT

 

Canta Raimon en la seva esplèndida “jo vinc d’un silenci” que “qui perd els orígens, perd identitat”. Em sembla que és una idea que també aplica per a les organitzacions polítiques. La identitat d’un partit o un moviment polític té molt a veure en els seus orígens. I la identitat, la consciència del que hom és i allò que el diferencia dels altres, per a qualsevol  força política  és fonamental. Permet oferir un projecte polític autònom i propi, que respon als valors, principis i interessos que aquesta oferta política defensa, projecta i contraposa, en un sistema obert i plural davant la societat i respecte altres ofertes politiques. I si, a més, hom es pot sentir orgullós d’aquest orígen, és necessari donar-li tot el seu valor.

I ara que tot just fa un any de la fundació del nou Partit Demòcrata (PDECAT), val la pena que ens entretenim un moment sobre els nostres orígens, per tal de reforçar la nostra identitat col·lectiva. Certament, un projecte polític necessita pensar i oferir una determinat ideal de societat i de futur. Més que mirar en el nostre passat, necessitem reforçar la nostra idea de la Catalunya del demà. Però si oblidem els orígens, la nostra identitat en surt desdibuixada i el projecte polític afeblit.

És obvi que els nostres orígens estan a CDC, i en la seva projecció electoral i institucional des del 1978 que fou CiU. Amb tota l’autocrítica que convingui, i n’hi ha molta i alguns l’hem practicat des de fa anys sense complexes, reivindicar el millor de CDC i de CiU forma part de reconèixer-nos d’allà d’on venim. Especialment rellevant és mirar la CDC fundada a Montserrat. Una CDC que es crea aplegant gent diversa que des de l’antifranquisme volia passar del “fer país” al “fer política”. Que empalmava amb les aspiracions de les classes mitjanes catalanes que reclamaven progrés, prosperitat, Europa i democràcia i llibertat. Una CDC que propicia la candidatura electoral del Pacte Democràtic per Catalunya al costat de l’Esquerra Democràtica del liberal Ramon Trias Fargas i el Partit Socialista de Catalunya, l’exreagrupament que havia liderat fins la seva prematura i dissortada mort el gener d’aquell any, el líder socialdemòcrata català Josep Pallach. Una confluència amplia, amb vocació de centre-esquerra, europeista, democràtica, progressista, alternativa a les posicions marxistes del PSC i el PSUC i de les opcions conservadores com la UCD. Més moviment que partit, més síntesi que oferta dogmàtica, vocació de pal de paller ampli.

Ens toca revindicar, com a part essencial del nostre origen, una obra de govern que va transformar el país d’una manera profunda i una mentalitat de govern basada en els principis de sumar més que restar, construir més que destruir i de pragmatisme ideològic.

Una obra de govern que en termes de generació de consciència nacional i normalització lingüística, engegar estructures d’Estat, modernitzar i dinamitzar l’economia, posar en marxa l’Estat del Benestar, activar les primeres politiques ambientals  i donar resposta als canvis socials del país, té un balanç que sumat i restat, suma i molt. El país del 198o i el país del 2017 són molt diferents. I el país d’avui, amb dèficits, mancances, problemes, febleses, és molt millor que el país del 1980.  L’ambició d’un futur millor i la necessària crítica a un present insatisfactori, sovint frustrant i decebedor, no pot negligir el progrés de tots aquests anys. Negar-ho és falsejar la realitat i oferir una nova postveritat.

Certament, els orígens del Partit Democrata van més enllà de CDC, de CiU i del Pacte Democràtic del 1977. Per una banda, empalmem amb les tradicions politiques europees demòcrates i de progrés que d’ença el 1945 varen construir l’espai de llibertat, igualtat i prosperitat que és avui la Unió Europea. Fonamentalment són tres les famílies que varen fer possible el miracle europeu: democristians, socialdemòcrates i liberals. Es tracta d’un enorme esforç per a combinar l’eficàcia economia, la justícia social i el respecte als drets i llibertats individuals. CDC s’hi podia reconèixer en aquestes famílies, lluny dels plantejaments conservadors i les propostes socialistes dogmàtiques i comunistes. Un ampli, plural i poderós espai de centre doncs fet des d’una síntesi que s’articulava pel fil roig del catalanisme, en paraules de l’enyorat Joaquim Ferrer, ex militant del Reagrupament d’en Pallach. El Partit Demòcrata també.

Però també empalmem, amb tota la tradició catalanista d’abans de la Guerra. Ens volem i podem reflectir, amb la gent d’en Prat de la Riba i la Lliga amb la seva obra de govern des la Mancomunitat, amb els joves de la Joventut Nacionalista que funden Acció Catalana tot marxant de la Lliga esgotada per la seva política benevolent amb la monarquia, i  clar, amb l’idealisme de Macià o el sacrifici de Carrasco i Formiguera.

Qui perd els orígens, perd identitat. El país necessita un projecte com el que aspira a representar el Partit Demòcrata, que necessariament ha de ser vibrant, connectat amb el de les aspiracions i ambicions de les generacions d’avui, que proposi una certa idea de Catalunya per a demà i que sòlidament pugui mirar endarrere i tenir els seus referents. De Prat de la Riba a Macià, de Pallach a Ramon Trias. Del Pujol que transformà el país des de l’acció de Govern. Un centre ampli, demòcrata, de progrés, europeista, amb mentalitat de suma, síntesi i construcció. Al país li farà falta.

Digues què en penses

*

*