SAHARA OCCIDENTAL, CONFLICTE OBLIDAT

saharaNo havia tornat als campaments saharauis de Tindouf des de 1997; aleshores hi viatjàrem un nombrós grup de catalans en motiu de la inauguració de l’hospital batejat amb el nom de Catalunya i en un moment amb moltes esperances per a la fi del conflicte arran del denominat “Pla Baker”, que contemplava la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Era la segona vegada que m’hi apropava.

Ara fa uns dies he tornat al desert de l’hamada del Draa, on des de fa més de 40 anys hi viuen els sahauris i els seus descendents, que fugiren de la invasió de Marroc i Mauritània a la colònia espanyola del Sahara Occidental l’any 1975.

Fa uns quants anys em vaig implicar en la causa saharaui; amb una bona colla de gent del país, molt esplèndida. Fins i tot intentarem propiciar espais de diàleg entre el Frente Polisario i el Govern del Marroc. El professor Antoni Segura ens en podria parlar abastament. Foren esforços que no ens conduirien enlloc. Sobretot per la intransigència de les autoritats marroquines i el realisme mal entès del govern espanyol en la seva relació amb el Marroc. I vaig llençar la tovalla. Com molts altres.

De fet, durant aquests darrers anys he seguit amb interès, però molt des de la distància, tot allò que s’esdevenia en relació a aquest conflicte. I m’ha preocupat quan he escoltat tanta comprensió amb la posició oficial del Marroc, que nega als saharauis el seu dret a decidir.

La tornada als campaments m’ha entristit.

Després de dos dies de converses amb els màxims dirigents del Polisario i la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD) i amb els màxims responsables de la Mitja Lluna Roja Saharauí, he tornat amb dues impressions.

Les condicions de vida de la població refugiada (alimentació i salut) s’estan deteriorant ràpidament com a resultat de les retallades dels governs  i les agencies internacionals a l’ajut humanitari; i la congelació del conflicte exaspera a les generacions joves que demanen tornar a les armes, amb tot el risc d’inestabilitat que aquest fet suposaria en una zona  tan carregada de riscos per a la seguretat col·lectiva com és aquest punt concret de la geografia africana on conflueixen els problemes de l’extremisme religiós, el tràfec de drogues i la pobresa.

La qüestió del Sahara no està a l’agenda internacional. És allò que hom defineix com un conflicte oblidat. I es mereix ser-hi. Per raons de respecte de la legalitat internacional: el Sahara Occidental es un territori no autònom que encara està pendent d’haver conclòs el seu procés de descolonització i en el que Espanya ,com a antiga potencia ocupant, hi té les màximes responsabilitats; per raons de responsabilitat històrica: els acords de Madrid dels 75, entre els governs espanyols, marroquí i maurità no són legals i Espanya continua essent, en molts sentit, el principal responsable de tancar aquest dossier; per raons humanes, en la mesura que estem parlant de la vida durant més de 40 anys de milers de persones que malviuen en un desert extrem depenent de l’ajut internacional; i per raons de seguretat col.lectiva: la regió, ni Europa, ens podem permetre un conflicte a la cruïlla entre el Magreb i l’Àfrica Subsahariana.

En qualsevol cas, els saharauis, que durant més de 40 anys han resistit i persistit, ens donen cada dia una enorme lliçó sobre el que signifiquen expressions com dignitat i sobrietat.

Breu referència històrica del Sahara Occidental

Missió de les Nacions Unides al Sahara Occidental

República Àrab Saharaui Democràtica

Frente Polisario a Catalunya

Digues què en penses

*

*