UN NEW DEAL PER A L’OCUPACIÓ

A punt d’acabar la legislatura a les Corts espanyoles i el funcionament del mercat de treball i la política laboral continuen essent qüestions mal resoltes per l’actual govern espanyol del Partit Popular.

Si la destrucció de teixit empresarial  i llocs de treball era la principal preocupació de la gent a finals de l’any 2011 quan el PP arribà al Govern de l’Estat, gairebé 4 quatre anys més tard, l’atur i les condicions laborals dels treballadors continuen essent la principal preocupació de la gent. Hi ha més inquietud i malestar que no pas esperança i optimisme, malgrat que algunes xifres macroeconòmiques podrien convidar a l’entusiasme…

Tenim dades bones i dades dolentes, certament. Les reformes dels darrers anys han permès que amb un menor creixement econòmic es generi més ocupació, però una part rellevant de la nova ocupació no garanteix ingressos suficients a les famílies i ha emergit el fenomen dels treballadors pobres.

És cert que les empreses han guanyat flexibilitat per ajustar-se a les necessitats i demandes dels mercats, però també és veritat que el Govern espanyol ha disminuït dràsticament els recursos de les polítiques d’ocupació imprescindibles per a facilitar el retorn a la feina a tots aquells que l’han perdut.

És cert que Espanya, sense possibilitats de devaluar la seva moneda, no tenia alternatives que no passessin per la devaluació salarial si volia guanyar en competitvitat, tal i com apuntava Paul Krugman, però també és cert que el repartiment dels esforços de la crisi no ha estat just. Les reduccions salarials s’han concentrat en els treballadors amb els sous més baixos i en persones sense feina i amb nivells de formació insuficients.

Es veritat que avui tenim una taxa una mica menor de temporalitat que abans de la crisi, però la dualitat del mercat de treball continua, especialment per als joves, sent un greu problema.

Es redueix l’atur i es crea ocupació, però hi ha tres milions de llocs de treball menys que abans de començar la crisi, a finals de l’any 2007.

Acabarem doncs la legislatura i quedarà pendent molta feina.

Necessitem un nou enfocament en la política laboral, un nou enfocament que vinculi clarament el creixement i la recuperació econòmica amb una distribució més justa de la riquesa. Cal corregir el que ha succeït durant els anys de la Recessió ara que el cicle econòmic ha canviat de tendència. Requerim una nova política laboral que també sigui capaç de respondre als corrents de fons que posen en crisi el model social europeu com són l’increment de les desigualtats, la globalització econòmica, els radicals canvis tecnològics i l’envelliment de la societat, amb l’objectiu de refer el pacte social que ha de garantir  l’estabilitat i  el progrés.

Apuntem 12 idees, vàlides tant per una Catalunya autònoma com per una Catalunya sobirana en l’àmbit laboral i de la Seguretat Social:

1-La concertació social, o sigui, els acords entre empresaris i treballadors són essencials. La negociació col·lectiva és fonamental des d’aquest punt de vista, amb una dosi considerable de coordinació a nivell de país. La primacia del conveni d’empresa, tal i com apuntalà la reforma laboral, no és bona per un teixit de pimes i microempreses del sector serveis, en la mesura que empeny a competir en sous baixos i poc creixement de la productivitat.

2- Les empreses necessiten flexibilitat i elasticitat per adaptar-se als canvis de les demandes del mercat i a les transformacions tecnològiques en un context global altament competitiu. La regulació laboral ha de fugir de rigideses. Des d’aquest punt de vista, fer marxa endarrere respecte a les millores introduïdes en els darrers anys no seria bo.

3- La millora de la competivitat no pot continuar venint per la via d’ajustar els salaris; tot el contrari, els salaris han de millorar. Cal en aquest sentit, un augment del Salari Mínim Interprofessional, tal i com el Grup de CDC al Congrés defensa sent capaços en els propers 4 anys d’arribar als 1000 euros mensuals.Però en paral·lel, hem de ser capaços que el conjunt dels salaris, per la via de l’acord entre empreses i treballadors, s’incrementin segons la productivitat,tant amb la pretensió de promoure un creixement des de bases més solides com alhora, de facilitar una millor distribució dels beneficis econòmics.

4- Si els salaris han de millorar, toca una revisió dels costos associats al treball per facilitar el manteniment i la creació d’ocupació si no volem que l’encariment de la contractació faci encara més difícil la recuperació de llocs de treball, especialment per a aquelles persones amb menor nivell de qualificació. Cal doncs una reducció de les cotitzacions a la Seguretat Social per a les empreses intensives en ocupació  i cal tenir en compte que aquesta circumstància obligarà a reforçar el finançament de la Seguretat Social via impostos.

5- Per resoldre la dualitat del mercat de treball necessitem simplificar la contractació i un nou model d’indemnització de l’acomiadament en la línia de les regulacions existents a Àustria i Itàlia, com hem proposat al Congrés dels Diputats. Es tracta d’establir per als nous contractes un fons de capitalització  que serveixi per a finançar els acomiadaments , que sigui “transportable” pel treballador quan canvia d’empresa, que pugui complementar la seva pensió i que doni certesa i seguretat a l’empresa sobre els costos d’extinció laboral. I una fórmula d’aquestes característiques ha d’anar acompanyada d’una revisió de les cotitzacions per a la prestació de desocupació, que introdueixi el concepte de “bonus-malus” (incrementant les cotitzacions a qui acomiadi en excés i reduint-les per a qui no acomiadi) per promoure un ús més responsable de la contractació temporal.

6- La seguretat dels treballadors en el mercat de treball estar clarament vinculada a les inversions en la seva formació i en l’existència d’unes polítiques d’ocupació eficaces que acompanyin a les persones que perden la feina, tant garantint-los uns ingressos suficients com facilitant-los la reincorporació a la vida laboral el més aviat possible. Els plans de recol·locació en les empreses en crisi han de ser estimulats i cal garantir-ne la seva qualitat. Toca doncs, sens dubte, invertir més i millor en els serveis públics d’ocupació per garantir una atenció personalitzada als aturats, amb un us intel·ligible de tota la informació que les administracions tenen al seu abast sobre les histories educatives, formatives i professionals de les persones ( gestió del “big data”). I des d’aquest punt de vista, la col·laboració amb el sector privat continua sent imprescindible. Tant les entitats del Tercer Sector com les iniciatives mercantils especialitzades en matèria de treball són claus. Resta encara pendent la regulació d’un bon model d’agència integral de treball.

7-L’atur juvenil i les baixes taxes d’activitat laboral dels joves que tampoc estudien són d’una enorme preocupació. És urgent posar en marxa un pla de xoc per a la creació d’ocupació que generi primeres oportunitats de feina per als joves, que faciliti el trànsit cap un treball estable i de qualitat, i cal reforçar tots els instruments que donen als joves que han deixat d’estudiar, noves oportunitats per millorar la seva formació. Però hem d’aspirar a prevenir més que a curar. I per aquest motiu cal intensificar els esforços per lluitar contra la pobresa infantil, contra el fracàs escolar i contra l’abandonament prematur dels sistema educatiu. Cal promoure l’emancipació dels joves via un robust sistema de beques i orientació professional. S’han d’impulsar  polítiques preventives davant l’atur juvenil basades en el principi de la inversió en les capacitats i oportunitats de les persones.

8-Ampliar els nivells de protecció social, especialment per als treballadors de més edat que han perdut la feina, que tenen enormes dificultats per tornar a treballar i que tenen el risc d’esdevenir jubilats pobres, és urgènt. El sistema de protecció social no ha estat pensat per a fer front a l’atur de llarga durada i és il·lús creure que les rendes mínimes que depenen de les comunitats autònomes hi puguin fer front. A més, el PP ha reduït la protecció per aquests treballadors més grans.Toca una ampliació de la protecció des del sistema de la Seguretat Social, vinculant les prestacions econòmiques a l’acceptació de feina i a la formació, ordenant i racionalitzant els programes avui existents que són clarament insuficients, i ser molts actius per acabar amb l’estigma social dels treballadors aturats més grans. Fa unes setmanes recollirem una proposta de la UGT de Catalunya en aquesta direcció.

9- No te cap mena de sentit continuar amb l’actual desvinculació de la gestió de les prestacions d’atur amb la de les polítiques d’ocupació. Desvinculació que arrosseguem des dels traspassos de les segones a la Generalitat, a finals de la dècada dels 90. No és un bon model i no permet combinar bé els objectius de garantia de rendes de les prestacions econòmiques amb la idea de facilitar un retorn ràpid de les persones desocupades a la feina. Cal doncs que sigui una sola administració, la Generalitat la que governi ambdues polítiques.

10-El treball autònom emergeix amb força i reclama una nova regulació en matèria de Seguretat Social. Cal donar respostes a les necessitats dels autònoms, garantint una protecció social adequada i suficient davant el risc de perdre la feina, posar-se malat, tenir un accident de treball i davant el fet de tenir fills i fer-te gran. Alhora cal estimular i reconèixer l’esforç i el risc en la posta en marxa i el manteniment dels negocis per part dels emprenedors amb un entorn normatiu que ho faci possible.

11- La reforma horària que suposa apostar per un ús més racional del temps, continua sent un gran repte de país. El seu assoliment ha de permetre millorar la productivitat de les empreses i guanyar moments per a la vida en família, la formació personal o el compromís comunitari, alhora que es redueix el problema de l’absentisme laboral injustificat , calent també conjuntament, un sistema de llicències parentals, que estimulin la corresponsabilitat dels homes i facilitin un entorn laboral ” child friendly”, imprescindible per a recuperar un índexs de fertilitat com els que gaudeixen els països més avançats d’Europa.

12- Finalment, és obvi que necessitem un gran acord que senti les bases del Codi del Treball del segle XXI. Un acord que superi una legislació més pensada per als temps de la societat industrial i que ens acosti als  requeriments de la societat del coneixement i la informació en la que ens trobem. I aquest nou Codi del Treball només pot ser el fruit de l’acord entre empresaris, petits i grans, i treballadors.

Ens cal, en definitiva, un “new deal ” per a l’ocupació per garantir el treball com a via de progrés.

 

 

Digues què en penses

*

*