UN VESPRE DE JUNY

Tenia només 12 anys, però encara recordo aquell vespre de juny del 1977 a la Monumental de Barcelona. El Pacte Democràtic per Catalunya tancava la seva campanya electoral a la plaça de braus de la capital catalana. Jo hi era amb tota la il·lusió d’un nen d’aquella tendra edat, però amb una consciència inquieta i emocionada, més o menys difusa, del moment que vivíem. Havia pujat amb tren des de Vilanova sol i el meu avi, l’avi Enric, el pare de la meva mare, m’esperava a l’estació de Passeig de Gràcia per anar plegats al darrer acte de campanya de Jordi Pujol, Ramon Trias  Fargas i Josep Verde i Aldea.

Uns dies abans, a Vilanova, havia acompanyat al meu pare a l’acte del mateix Pacte al pavelló de la Plaça de les Casernes de la meva ciutat.

Del vespre a la Monumental en guardo alguns records: les estelades dels joves independentistes del Front Nacional de Catalunya de Joan Cornudella, la veu especial de Ramon Trias tronant que no érem una terra de vençuts i aquell olor especial del juny al nostre país que convida a l’estiu que tot seguit vindrà. Molta eufòria entre la gent de CDC, EDC i el PSC-ExReagrupament.

Teníem una enorme il·lusió sobre tot allò que vindria; havia tingut la sort que a l’escola Llebetx de Vilanova, on estudiava l’EGB, els mestres, tots catalanistes i d’esquerres, ens havien desvetllat la nostra consciència ciutadana. Una escola de mestres coratjosos, militants de la causa que una bona educació ens faria més lliures.

Hi havia una enorme esperança. Normal, després de la grisor i la repressió dels anys del franquisme. I també por… als militars, al record de la guerra, a les pitjors pàgines de la República.

Ara sembla que està de moda criticar l’anomenat règim del 78. Potser sí que les coses s’haguessin pogut fer millor. És molt senzill i fàcil dir-ho ara. Però els pares i els avis dels nens com jo, durant aquells anys de la mort de Franco, l’arribada de Suárez, les eleccions del 77 i el retorn de Tarradellas sabien que la realitat estava canviant i que deixàvem endarrere un règim opressor que negava els drets i les llibertats als ciutadans. Probablement aleshores, potser tampoc ara, no sabíem encara que la democràcia no deixa de ser un esforç per a superar les decepcions que la mateixa democràcia ens provoca. 4o anys més tard he après que prefereixo les decepcions d’aquesta democràcia que els cels que alguns ens volen dur a la terra.

Un suau vespre juny on respiràvem la llibertat que tot just començàvem a tastar en la memòria d’aquell infant.

 

Digues què en penses

*

*