UNA CONVERGÈNCIA MÉS SOCIAL

socialConvergència, és cert, sempre ha estat un partit poc convencional; híbrid en molts sentits. I aquest ha estat el seu èxit.

Hem apostat per articular políticament  el centre sociològic de la societat catalana amb una proposta catalanista interclassista i oberta, ideològicament pensada per a les classes mitges del país.

Els nostres adversaris, de l’esquerra principalment, però no només de l’esquerra, sempre han sospirat per fixar-nos en la retina dels catalans com la dreta catalana; nosaltres sempre hem tingut l’encert de superar aquest encaixonament amb les propostes esdevenir pal de paller o casa gran del catalanisme i amb una política de tall socialdemòcrata quan hem governat, que trencaven la lògica dels nostres adversaris i ens permetien esdevenir també una proposta política atractiva per a molts catalans de centreesquerra. Justament quan Convergència ha sabut situar-se en aquest espai central, amb capacitat de convèncer a un espectre molt ampli de ciutadans, trencant els límits convencionals de la dreta i l’esquerra, hem estat imparables.

Els temps estan canviant, certament i és probable que els esquemes que han funcionat fins el novembre de 2012 siguin obsolets. Alguns, legítimament,  en tenen moltes ganes i aspiren que la “normalitat” del país passi també per l’existència d’un centredreta catalanista i un centreesquerra catalanista, representats, respectivament, per CiU i ERC.

Ens equivocaríem, i molt, si des de Convergència donéssim per bo aquest esquema. Tant per als nostres ,també legítims, interessos com a partit, com sobretot per al tipus de força política majoritària  que aquest país necessita en  aquest temps històric que ens toca viure. Com a partit perquè acceptar esdevenir el centredreta és fer-nos més petits, trair els nostres orígens i tradició  i renunciar al lideratge del país; per al país perquè es necessita una força política que combini amb molta eficàcia la confiança en la iniciativa i la responsabilitat de les persones i la societat civil i el compromís amb l’esperit emprenedor amb l’aspiració a fer realitat una societat cohesionada, fraternal i justa, amb dinamisme social i igualtat d’oportunitats, no fracturada per l’origen dels seus ciutadans o per les conseqüències del funcionament de la lògica dels mercats i que, per tant, demana un Govern fort que aspira a corregir les desigualtats. I una força política que tingui mentalitat de govern i reformista és clar, que vol dir que és capaç superar la retòrica fàcil , tocar de peus a terra i afrontar les decisions sempre difícils que implica governar, més encara en aquest canvi d’època.

Des d’aquest punt vista els resultats del passat 25 de maig indiquen que tenim problemes . Intuïm que  per a molts votants socialistes urbans decebuts per la deriva del PSC , la proposta  de CiU no és ara prou atractiva. Les raons poden ser moltes, però no ha estat així sempre. Les grans victòries de CiU han tingut a veure amb la capacitat de seduir a sectors importants del centreesquerra. La crisi del PSC és una oportunitat desaprofitada per eixamplar i consolidar un espai sociològic demòcrata i reformista, en la línia de les experiències de Renzi i Valls,que probablement avui està orfe des de molts punts de vista.

I no es tracta només de parlar d’eleccions. Les conseqüències de la crisi demanen reforçar l’ànima social de CDC; l’atur dels joves i dels més madurs,l’empobriment de les classes mitges, l’augment de les desigualtats i la pobresa, la fractura social que s’ha produït durant aquests anys  o el reparar el funcionament del malmès ascensor social que ens garanteix esdevenir un sol poble, han d’irrompre com preocupacions i prioritats principals en l’acció política del Govern de la Generalitat, en la iniciativa dels seus grups parlamentaris, en el relat a oferir a la societat catalana en la sortida d’aquesta enorme crisi, en la proposta d’Estat propi, amb la mateixa intensitat i passió que traslladem al país  quan parlem de la consulta del 9 de novembre o de l’exercici del Dret a Decidir.

Només des d’un catalanisme arrelat a la vida de la gent, de les seves preocupacions i neguits, serem capaços de recórrer amb èxit el camí que ens hem traçat.

Tenim molta feina; ens cal una agenda sòlida per a fer un partit obert a la societat i més democràtic ( transparència, rendició de comptes, primàries, elecció oberta de tota la militància del secretari general…) Però també un partit que recuperi la seva connexió amb les classes mitges de les ciutats del país des de l’obra i el relat del  govern en temps que necessiten esperances i realitats. En molts sentits, toca recuperar la Convergència més original.

Comentaris

  1. Alfons Escoda ha dit

    Comparteixo plenament. Des d´una ciutat com Cerdanyola, aquests elements encara es veuen amb més claredat.

  2. J.e. Villa ha dit

    Poco valiente el artículo. Y poco creativo.

  3. Jordi López Camps ha dit

    Carles he respost al teu article amb una reflexió en el meu blog

    http://jordilopezcamps.blogspot.com.es/2014/06/normal-0-21-false-false-false-ca-x-none.html

Retroenllaços

  1. […] unes setmanes la publicació d’una entrada al blog motivà una molt interessant resposta de l’amic Jordi López Camps. A la meva […]

Digues què en penses

*

*