UNA MALA NOTICIA PER ALS PENSIONISTES

El Pacte de Toledo es fonamenta en un triple consens implícit: d’una banda, la convicció política de l’enorme transcendència present i futura del sistema públic de pensions per a garantir ingressos suficients durant la vellesa per a tothom i evitar el risc de ser pobre. En segon lloc, la imprescindible necessitat de continuar promovent reformes per adaptar-se als canvis demogràfics, culturals, econòmics i tecnològics que, amb molta intensitat, viuen les societats avançades. I finalment, la constatació que en matèria de pensions les reformes necessiten ser acordades amb els representants del treballadors i empresaris, i amb el màxim suport parlamentari possible, ja que sense majories socials i polítiques molt amplies les reformes són sostenibles en el temps i no compleixen la seva finalitat ja que sense acords amplis són incapaces de durar.

Des de 1995, el Pacte de Toledo (una proposta de Miquel Roca i l’equip de Convergència al Congres dels Diputats d’aquells temps) ha funcionat de manera raonable en aquesta direcció. Ho va fer fins el 2013 el PP imposà una reforma sense consens que avui ja ha estat derogada en la pràctica. I és cert també que el Pacte sempre ha tingut la crítica d’aquells que han considerat insuficients les reformes i d’aquells altres que han cregut que desnaturalitzaven la naturalesa del sistema públic de pensions. Ara bé, les reformes de 1997 i 2011, que foren rellevants, s’han consolidat i han ajudat a dotar al sistema de major solidesa financera, ampliar la seva cobertura i millorar la protecció social. El fet que durant els pitjors anys de la gran recessió, el sistema de pensions continués complint les seves promeses és un bon exponent de tot plegat.

En aquesta ocasió, i per primera vegada des del 1995, la Comissió Parlamentaria del Pacte de Toledo ha estat incapaç d’acabar els seus treballs, que consistien bàsicament en renovar les recomanacions que s’havien aprovat el 2011, un veritable full de ruta de compromisos en defensa del sistema de pensions i les seves reformes. I el fracàs té noms i cognoms. Per una banda, és cert que la decisió del President Sánchez de precipitar les eleccions ha deixat la Comissió parlamentaria sense pràcticament marge temporal per acabar els seus treballs, però també ho és que amb una forta voluntat política aquesta circumstància hagués pogut ser superada. Però la voluntat política no ha existit en algunes forces polítiques; d’entrada la posició conservadora d’Unidos Podemos, que no ha volgut assumir la necessitat de les reformes, i la posició partidista del PP i en bona mesura també de Ciudadanos, que han preferit que el Govern Sánchez no acabés la legislatura amb la foto d’un gran acord polític, han estat la causa de la trencadissa.

La miopia d’uns i altres és considerable. Per als conservadors d’esquerres perquè no han entès que la millor garantia d’un sistema públic de pensions robust, just i eficaç són les reformes, el consens i la política com a instrument per a fer-ho possible; per a la dreta oportunista perquè sempre els serà més difícil demanar suports i complicitats per a gestionar les pensiones quan arribin a governar i promoure les reformes que s’han d’abordar. En qualsevol cas, és una mala notícia per als pensionistes d’avui i demà. Per als pensionistes d’avui perquè es genera incertesa i desconfiança, i el debat de pensions serà agre en la propera campanya electoral; i per als pensionistes de demà, perquè les reformes que calen seran més difícils d’entomar.

La societat es mereix, reclama i necessita millor política en defensa de les pensions públiques i pensant en les pròximes generacions de pensionistes.

( Aquest article es publicà originalment al suplement Diners de la Vanguardia.

Digues què en penses

*

*