Volen el què nosaltres tenim

Els dramàtics esdeveniments viscuts durant les darreres hores a Líbia[1] posen de manifest tant els límits de les visions “realistes” sobre la política exterior europea com també les visions “idealistes” sobre el caràcter democràtic de les revolucions que estem vivint,de les que participo.

Per als “realistes” la preocupació és el risc d’implantació de governs totalitaris i radicals al Nord d’Àfrica i les seves conseqüències en matèria energètica, de control d’immigració i de lluita contra el terrorisme.

Per als “idealistes”, la força de la gent del poble,especialment dels joves i la utilització de les xarxes socials ens recorda que les aspiracions a la llibertat, la dignitat, el respecte i la justícia social són universals i imparables.

Administrar aquestes dues tensions i saber promoure i estendre el canvi democràtic i el progrés social  és allò que Europa hagués hagut de promoure des del 1995 amb el procés euromediterrani, des de la convicció que l’estabilitat a la llarga és garantida, justament, per la democràcia i el benestar.

Els ” realistes” hi posen els seus “peros” a aquests plantejaments;els hi encanta recordar que ni sempre el benestar depèn de la democràcia ni a tot arreu es donen condicions per a la democràcia.

És obvi que el “realisme” ha estat la norma i el resultat salta a la vista. De Casablanca a Teheran, la gent demana el que nosaltres tenim. Els “idealistes”, però, necessitem traduir les nostres bones intencions en un programa polític.



[1] En el context de la primavera àrab, a Líbia es va produir un conflicte internacional que va enfrontar al govern de Muamar al Gadafi amb els seus opositors. La guerra té els seus orígens en la repressió de manifestacions i protestes, en les quals fins i tot el règim de Gadafi va fer ús de l’aviació. La sublevació i el control d’algunes ciutats pels manifestants va derivar en un enfrontament armat.

Digues què en penses

*

*